Resposta al repte "Què passaria amb un termòmetre a l'espai?"

Hola a tots, soc Manuel, professor de Física i Química a l'IES Alfed Ayza, de

Peníscola. Us pose la resposta al repte"Què passaria amb un termòmetre a l'espai?"

Abans de res, dir que hi ha alguns comentaris molt encertats.

Comencem per definir la temperatura. La temperatura està relacionada amb la velocitat mitjana a la que es mouen les partícules, per tant, si a l'espai no hi ha partícules, o hi ha molt poques, no podem parlar de temperatura en aquest sentit. D'altra banda, hem de veure amb quin instrument mesurem la temperatura (el termòmetre emprat) No serveixen els termòmetres habituals, per què a molt baixa temperatura estan congelats. Sols podem utilitzar termòmetres que mesuren la radiació, ¿per què?: Qualsevol cos que no estiga a temperatura zero absolut (zero kelvin o -273,15ºC) de temperatura emet una radiació que podem mesurar (com quan un metall està al roig viu, que emet llum, però aquesta llum és en microones per a temperatures properes al zero absolut). Doncs bè, a l'espai no podem dir que tenim ninguna temperatura, sols podem dir a quina temperatura estaria un objecte que nosaltres posarem allí, i açò sols podem saber-ho si mesurem la radiació que hi ha a aquell punt. Si mesurem aquesta radiació veiem que correspon a aproximadament 2'7 Kelvin o -270,5 ºC. Aquesta radiació correspondria segons les últimes teories acceptades a la radiació de fons del "Big Bang".

NOTA: Tot aço seria així si estem parlat de l'espai profund, lluny de qualsevol cos que poguera emetre energía cap al nostre termòmetre.

Gràcies a tots per les vostres respostes.

Medicina regenerativa

Una nova aportació de l'alumnat de 1r de batxillerat de Ciències per al Món Contemporani de l'IES Alfred Ayza de Peñíscola. El comentari de la notícia el signa Marta Galán.

Nou pas en medicina regenerativa cardíaca

Font:

Declaracions recollides per Europa Press per a l’ABC

Notícia publicada en la Web de l'ABC

Abstract

Un equip d'investigadors ha comprovat en un estudi amb ratolins, que les cèl·lules mare progenitores, són capaces de regenerar-se després d'haver-se produït un infart de miocardi.

Paraules clau

Cèl·lules mare progenitores: són cèl·lules mestres pluripotencials que poden desenvolupar-se, diferenciar-se i reemplaçar a qualsevol cèl·lula o teixit. Hi ha dos tipus de cèl·lules mare: les embrionàries i les somàtiques o adultes.

Epicardi: és una membrana viscosa que cobreix la superfície externa del cor. Juntament amb la capa parietal, constitueix la borsa pericàrdica en què es troba el cor. 

Cardiomiòcits: són cèl·lules del miocardi o múscul cardíac que tenen la capacitat de contreure's de forma espontània i individual.

Isquèmia cardíaca: es produeix quan una artèria s'estreny o s'obstrueix momentàniament, impedint que la sang arribi al cor.

Molts investigadors pensen en la possibilitat de fer transplantaments de cèl·lules estimulant les cèl·lules del propi pacient, evitant així que aquest les rebutgi.

Recentment es va publicar en la revista Nature que un equip d'investigadors de la Unitat de Medicina Molecular de l'Institut de Salut Infantil de Londres (coordinat per Paul R.Riley), van comprovar en un estudi realitzat amb ratolins, que les cèl·lules mare progenitores són capaces de regenerar-se després d'un infart de miocardi. Aquestes cèl·lules contribueixen a la formació de cardiomiòcits que no provoquen rebuig després del transplantament.

L'equip de PR.Reley, en treballar amb cèl·lules mare progenitores, va descobrir que aquestes són capaces de transformar-se en diferents teixits. Aquestes cèl·lules folren el cor (epicardi) però tendeixen a adormir-se; llavors, per activar-les, els investigadors han utilitzat un fàrmac anomenat Timosin Beta 4. Gràcies a aquest fàrmac s'ha pogut observar una millora en el bombeig de la sang, en la reparació del teixit i en el gruix de les parets del cor.

Ara bé, segons la fundació Britànica del cor, aquest fàrmac trigarà uns deu anys a poder aplicar-se en humans. Però malgrat això, el descobriment representa un pas molt significatiu en la teràpia basada en cèl·lules mare, teràpia que podrà ser aplicada en pacients amb isquèmia cardíaca.

En conclusió, aquest fàrmac pot convertir-se en la base de la investigació cardíaca i contribuir a millorar la qualitat de vida dels pacients.

     http://www.abc.es/salud/noticias/nuevo-paso-medicina-regenerativa-cardiaca-9431.html

   Altra informació que he utilitzat:
     http://www.embrios.org/celulasmadre/definicion_celula_madre.htm

 

  http://www.revespcardiol.org/es/revistas/revista-espa%C3%B1ola-cardiologia-25/el-epicardio-las-celulas-derivadas-epicardio-multiples-13037779-articulo-revision-2002

Què passaria amb un termòmetre a l'espai?

"Hola! Bon dia!. Som la classe de 2n d'ESO A de l'Institut Escola Joan Miró (Miami Platja). Avui fa bon temps aquí a quasi tot el país i demà hi haurà pluges pel litoral, però us heu parat a pensar com és el clima a l'espai?, sent un astronauta que tindries fred o calor?. De fet, quan tinc febre, em poso el termòmetre i veig que marca 42ºC em pregunto... quina temperatura marcaria un termòmetre a l'espai?.

Estem estudiant el tema de "calor i temperatura", i entre tants estudis ens ha sorgit la pregunta. És un bon misteri que encara ningú ha pogut respondre, hahaha. Ens podrieu ajudar a contestar?. Animeu-vos a participar. Gràcies."

Ja veieu que he tornat a fer un collage amb els escrits dels alumnes per el·laborar un nou repte. Ara ja sabeu, és el vostre torn. A veure si sentim la calor de Gandesa, Peníscola, Badalona, Alzira, la Pobla,... 

Adéu xicones i xicons.

Sapiens vs neandertals

Tornem a estar per aquí, però aquesta vegada no és per a penjar un repte sinó per encetar una nova secció en el bloc: aportacions de l'alumnat de Ciències per al Món Contemporani.
Els temes exposats seran diversos i el seu tractament també (com diversa és la vida, tanmateix). El ritme de notícies dependrà de les ganes de treballar de l'alumnat (demostrarem quina és la capacitat organitzativa dels i les alumnes de 1r de batxillerat, però jo tinc la teoria que, com és obligatori, a final de curs tindrem una gran descàrrega de notícies de ciència. Ja vorem si confirmo o no la teoria).
Comencem amb un tema que arrossega seguidors (els neandertals sempre ens han intrigat!) i li hem d'agraïr a Ximo Gálvez l'elecció. Adjunto el text i, si hi ha preguntes, teniu els comentaris a la vostra disposició.

Neandertales y Homo sapiens: una competencia que duró 10.000 años en la Península Ibérica.

Autor: Enrique Baquedano, director del Museo Arqueológico de Madrid

Abstract: A partir de un estudio científico se ha comprobado que los Homo sapiens y los neandertales convivieron juntos muchos años pero estos últimos se acabaron extinguiendo por varias causas.

Los neandertales y los Homo sapiens vivieron juntos alrededor de 10.000 años en la Península Ibérica. Durante ese tiempo, compitieron por el acceso a la caza en los mismos nichos* ecológicos y también se dieron casos de mezcla entre ellos, reproduciéndose principalmente machos neandertales y hembras sapiens. Aunque no se sabe ciertamente el motivo de extinción de estos homínidos*, creen que fue por el retraso tecnológico o una peor organización social respecto a los sapiens.

Las diferencias, en algunos casos, fueron determinantes, como en la caza. Mediante el análisis de varios restos hallados se ha podido saber que mientras los sapiens utilizaban proyectiles* para cazar, los neandertales sólo disponían de lanzas y jabalinas con lo que estaban más expuestos al peligro. Es muy normal encontrar patologías* en los huesos ya sean roturas o fracturas de brazos, en las piernas y en la cabeza. Otra diferencia que también dificultó la pervivencia de los neandertales fue que los neandertales eran grupos más reducidos que los sapiens y además poseían una estructura social menos jerarquizada. En los 80.000 años que poblaron la Península Ibérica evolucionaron y mejoraron sus hábitos, una de las características que les situaron en desventaja con los homínidos competidores. El cilindro corporal de los sapiens era más ancho que el de los humanos actuales y eran más fuertes, aunque estaban más preparados para andar y para perseguir animales que para correr. Desde ese punto de vista, los sapiens estamos preparados para cazar en velocidad y no en persecución, como harían los neandertales.

Toda esta serie de características que tenían los sapiens y no los neandertales hizo que se extinguieran, quedándose así el grupo mejor, de los que nosotros provenimos.

Fuente: http://www.dicyt.com/noticias/neandertales-y-homo-sapiens-una-competencia-que-duro-10-000-anos-en-la-peninsula-iberica

 

Nicho: Concavidad formada para colocar algo

Homínido: Se dice del individuo perteneciente al orden de los primates superiores, cuya especie superviviente es la humana

Proyectiles: Cuerpo arrojadizo, especialmente si se lanza con arma de fuego; p. ej., una bala, una bomba, etc.

Patología: Conjunto de síntomas de una enfermedad.

La mosca no s'estampa perquè....

Hola a tots, soc Manuel, professor de Física i Química a l'IES Alfed Ayza.
Vaig a intentar contestar a les preguntes d'una en una. La primera: la mosca va dins del cotxe, però està volant a l'aire que hi ha dins del cotxe. Quant el cotxe agafa la velocitat també li dona eixa velocitat a l'aire de l'interior i, per tant, la mosca també agafa eixa velocitat. La mosca no està volant a 100 km/h, per exemple, vola molt lentament, però el cotxe (i l'aire del seu interior) sí que va a 100km/h. Per altra banda, quan frena o accelera el cotxe, ¿per què no s'estampa contra el vidre? En este cas hem de tindre en compte les lleis de la inèrcia: "Un cos es manté en repòs o en moviment mentre no actue sobre ell una força neta diferent de zero" La inèrcia, a més d'amb la força, està relacionada amb la massa. Quanta més massa té un objecte, més inèrcia té, i quant menys massa, menys inèrcia. Quan el cotxe frena, nosaltres tendim a mantindre'ns en moviment, i per això ens tirem cap endavant, i si no estiguessem nugats al seient amb el cinturó de seguretat, ens "estampariem". El mateix passa quant accelerem: si anem a l'autobús drets i este accelera ens n'anem cap arrere (tendim a quedar-nos on erem). A la mosca li passa el mateix, el que passa és que té molt poca massa, i amb un poquet de força que faça contra l'aire en el que està volant, aconsegueix moure's amb ell i mantenir-se en la posició, mentre el cotxe s'encarrega d'accelerar l'aire del seu interior. Sinó, proveu a accelerar amb un descapotable i voreu on va a parar la mosca.
Espere haver aclarit els dubtes.

Per què la mosca no s'estampa?

"Hola, som els alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Terra Alta (Gandesa). Fa dies que a la classe de ciències de la Cinta va sorgir una pregunta curiosa mentre estudiàvem el moviment. No us heu preguntat mai com  una mosca que va volant dins d'un cotxe que va a 120 km/h s'aguanta al vol si en realitat no pot volar a tanta velocitat?. Per què no s'estampa (empotra, empastra,...) contra el vidre?. Com pot volar?. També tenim el dubte... si el cotxe frena, nosaltres ens movem, però a la mosca que li passa?, es queda quieta?. 

I per això hem tingut la idea de preguntar-ho aquí, a veure si vosaltres ho podeu resoldre i ens oblidem ja, que pobra mosca... la tenim agotada de tanta volta. 

Esperem que ens doneu una bona resposta, ens donarà una bona alegria. Gràcies."

Aquesta és la unió per fragments de 8 o 9 textos diferents (il·lustració inclosa) dels alumnes de Gandesa. Jo sols he fet copiar i pegar, no he afegit res. 

Ja veieu que açò ja no para, i crec que Rosa, Cinta, Carme, Manolo, Pedro, jo... i qualsevol altre profe de ciències que participe al bloc, estaran molt contents de veure que vosaltres, alumnes de diferents instituts, que ni tan sols es coneixeu comenceu a agarrar el bloc pel mànec. Perquè li faltava el més important, la vostra participació. Així que ara que l'heu agafat, no el solteu. Llegiu, proposeu, comenteu, critiqueu, ... però estigueu, que ve l'hivern i farà fred per quedar-nos sols. 

Fins ara.

Resposta al brrrrr, poooop, shhhh

Toc, toc,... es pot?, perdoneu ja sé que arribe un dia tard, però he fet la feina (tinc el justificant dels pares).

Bé, bé, realment estic bocabadat per la participació. Del Sud, del Nord, de la costa, de l'interior, del Barça, de Miami, de....

Però anem a l'all, a la resposta del repte. Ja sabeu que la telenovel·la volcànica de El Hierro ha pasat el seu punt àlgid, però sense haver cesat totalment. La gent ha tornat a les seues cases perquè els gasos de sofre (olor a ou podrit) i el risc d'erupció perillosa s'han reduït. Malgrat això, tot el conjunt de l'erupció ha creat una nou volcà submarí d'uns 100m d'altura, es a dir, que de moment ni molt menys s'ha creat una illa nova com va passar a Islàndia l'any 1963 amb la creació de l'illa de Surtsey.

En quant a les vostres respostes, en general estan més que bé. Sincerament, pensava que tant de shhh, brrrr, ... us embolicaria, però no. La Cristina va posar el llistó alt parlant ja de pressió, gasos,... , però al mateix temps us ha donat alguna idea. D'eixa forma molts altres com els alumnes de La Pineda (Ainoa, Dori, Xènia, Marielena, Sukaina, Tamara,...) i l'Ivan de Miami, també correctament, heu relacionat l'acumulació de pressió a la cambra magmàtica del volcà amb els terratrèmols. La resta heu aportat la sal que faltava, vull dir, la relació entre els succesos i els sorolls que jo vaig escriure. De fet, el repte es tractava d'això, i així molt bé Isabel i Victòria de Peníscola i Guillem de Gandesa, i especialment, Jose Martos que ha analitzat els sorolls, un a un, intentant assignar un fet geològic a cadascun d'ells.

I pensareu, però quina és la resposta?. Doncs, com moltes voltes hi ha tantes possibilitats com interpretacions dels sorolls.  Com jo ho vaig imaginar, era un paral·lelisme entre un volcà i una ampolla de cava, si la sacses s'acumula pressió dins, al volcà s'acumula també (però sense sacsar). El brrrrrrr podria ser el soroll dels terratrèmols (trencaments) produits per tanta pressió sense eixida (un indici d'una possible erupció). El pooop és el soroll del tap de l'ampolla i seria també l'inici de l'erupció al volcà al sortir el magma per una zona de baixa pressió (segurament afavorit pels trencaments/terratrèmols previs). I finalment, el shhhhh seria el so que emet la bromera del cava i paral·lelament al volcà il·lustraria com la lava surt poc a poc.

Ja veieu que tot ho havieu escrit també vosaltres, solament heu de trobar la manera de ser clars i seductors escrivint. Així que enhorabona a tots i totes.

Per cert, Jonathan, com diuen al teu poble "sossegat" home, no cal que sigues tan expressiu i respecte a la resposta del canvi climàtic, en fi... ja saps no?.

I enllaçant amb els terratrèmols, ja sabeu que a Turquia n'ha hagut un de gros i he pensat que potser voleu informar-vos millor al Centre Sismològic Euromediterrani (ací també), o com sempre a l'IRIS americà. Fins i tot, per als més frikis, ací teniu un enllaç turc. 

Molta de tota aquesta informació us pot quedar gran, però solament pels mapes ja val la pena.

I sense més em despedisc anunciant-vos que el nou repte ja el tinc ací. No l'he fet jo sinó els alumnes de 2n d'ESO de l'IES Terra Alta de Gandesa. Però, si em disculpeu el pujaré demà que els ulls em fan roda.

Adeu i fins demà.