Segur que tots heu experimentat en les pròpies carns (mucoses, millor dit) els símptomes de l'anomenat “constipat comú”, causat pels no tan coneguts rinovirus. Ma filla ja n'havia conegut algun, de rinovirus (bé, potser 2 o 3, tampoc no massa), però aquest és especial, i no només perquè és el primer que ve de la llar d'infants, sinó per la seva evolució. Amb dos dies de mocs i un poc de febre (o febrícula) no vam anar al pediatra – ens sabem de memòria el full que ens va donar el primer dia i que duu per títol: Los niños de 0 a 3 años son unos mocosos-tosedores. Molt il·lustratiu, no? Bàsicament deia que molt de sèrum nasal, Apiretal si té febre (paracetamol) i paciència. Però al tercer dia, la febre ja era un poc més alta i, potser perquè es va acabar la paciència o ens va entrar el coneiximent, vam anar a l'ambulatori. La pobreta estava amb els ulls plens de lleganyes, l'aixeta nasal oberta i la tos profunda que arrancava carcassos de la gola. Imagineu quin era el seu aspecte que el pediatra no va poder evitar dir: ¡si le salen los mocos por todas partes! Diagnòstic: rinitis, conjuntivitis, faringitis i la tos un poc “enganxada” a les vies respiratòries profundes. Potser ja no es tracta només d'un virus; l'enemic assoleix categoria taxonòmica. Tractament: antibiòtic (amoxicilina), xarop per a obrir els bronquis i facilitar-li la respiració, col·liri per als ulls i paracetamol per a la febre (via rectal perquè sinó el vomita! Gràcies al fòrum de mares primerenques del claustre de l'institut hem descobert el Febrectal!). Després de tres dies de baralles per fer-li tragar tan de líquid curatiu, acabem la tarda del diumenge a urgències a l'Hospital: 40,5 ºC! Per Déu, si no havia vist pujar el termòmetre tan ràpid en ma vida! Com fan patir aquestes criatures! I com la van torturar! Tres preses de temperatura (pel culet!), auscultacions diverses, la gola i l'oïda, placa de tòrax i, el pitjor de tot, analítica. No sabeu el que costa punxar-li la maneta a una xiqueta lactant. Si fan sortir a les mares i tot perquè es fiquen a plorar de veure'ls. Però bé, tot estava correcte. Tot dins de la normalitat. -La amoxicilina no está haciendo su trabajo. Només faltava la taula i dos metges més per simular una escena de House. Canvi d'antibiòtic per un de més potent i cap a casa.
Al dia següent, pediatra de nou. Control. Afegim un nou símptoma en el diagnòstic: otitis. Però ja no ha tingut més febre i ella està alegre (li ha llançat un bes al metge i tot!). Li preguntem si pot tornar a jugar amb els seus companys de classe. -¡Ni pensarlo! No es lo mismo luchar contra un virus que contra tres. Su sistema inmunitario está exhausto. Tenemos que dejar que se recupere. Doncs així estem, recuperant-mos, poc a poc. Però de nit encara hi ha atacs de tos, i els exàmens de 2n encara estan a mitges.
I amb tot això, aprofito per plantejar una pregunta que Sefo (el pare de la criatura) fa temps que es qüestiona: "Per què els constipats es produeixen majoritàriament quan arriba el fred?"