dilluns, 19 de desembre del 2011

Resposta al repte "Què passaria amb un termòmetre a l'espai?"

Hola a tots, soc Manuel, professor de Física i Química a l'IES Alfed Ayza, de

Peníscola. Us pose la resposta al repte"Què passaria amb un termòmetre a l'espai?"

Abans de res, dir que hi ha alguns comentaris molt encertats.

Comencem per definir la temperatura. La temperatura està relacionada amb la velocitat mitjana a la que es mouen les partícules, per tant, si a l'espai no hi ha partícules, o hi ha molt poques, no podem parlar de temperatura en aquest sentit. D'altra banda, hem de veure amb quin instrument mesurem la temperatura (el termòmetre emprat) No serveixen els termòmetres habituals, per què a molt baixa temperatura estan congelats. Sols podem utilitzar termòmetres que mesuren la radiació, ¿per què?: Qualsevol cos que no estiga a temperatura zero absolut (zero kelvin o -273,15ºC) de temperatura emet una radiació que podem mesurar (com quan un metall està al roig viu, que emet llum, però aquesta llum és en microones per a temperatures properes al zero absolut). Doncs bè, a l'espai no podem dir que tenim ninguna temperatura, sols podem dir a quina temperatura estaria un objecte que nosaltres posarem allí, i açò sols podem saber-ho si mesurem la radiació que hi ha a aquell punt. Si mesurem aquesta radiació veiem que correspon a aproximadament 2'7 Kelvin o -270,5 ºC. Aquesta radiació correspondria segons les últimes teories acceptades a la radiació de fons del "Big Bang".

NOTA: Tot aço seria així si estem parlat de l'espai profund, lluny de qualsevol cos que poguera emetre energía cap al nostre termòmetre.

Gràcies a tots per les vostres respostes.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Medicina regenerativa

Una nova aportació de l'alumnat de 1r de batxillerat de Ciències per al Món Contemporani de l'IES Alfred Ayza de Peñíscola. El comentari de la notícia el signa Marta Galán.


Nou pas en medicina regenerativa cardíaca
Font:
Declaracions recollides per Europa Press per a l’ABC
Notícia publicada en la Web de l'ABC

Abstract

Un equip d'investigadors ha comprovat en un estudi amb ratolins, que les cèl·lules mare progenitores, són capaces de regenerar-se després d'haver-se produït un infart de miocardi.

Paraules clau

Cèl·lules mare progenitores: són cèl·lules mestres pluripotencials que poden desenvolupar-se, diferenciar-se i reemplaçar a qualsevol cèl·lula o teixit. Hi ha dos tipus de cèl·lules mare: les embrionàries i les somàtiques o adultes.

Epicardi: és una membrana viscosa que cobreix la superfície externa del cor. Juntament amb la capa parietal, constitueix la borsa pericàrdica en què es troba el cor. 

Cardiomiòcits: són cèl·lules del miocardi o múscul cardíac que tenen la capacitat de contreure's de forma espontània i individual.

Isquèmia cardíaca: es produeix quan una artèria s'estreny o s'obstrueix momentàniament, impedint que la sang arribi al cor.

Molts investigadors pensen en la possibilitat de fer transplantaments de cèl·lules estimulant les cèl·lules del propi pacient, evitant així que aquest les rebutgi.

Recentment es va publicar en la revista Nature que un equip d'investigadors de la Unitat de Medicina Molecular de l'Institut de Salut Infantil de Londres (coordinat per Paul R.Riley), van comprovar en un estudi realitzat amb ratolins, que les cèl·lules mare progenitores són capaces de regenerar-se després d'un infart de miocardi. Aquestes cèl·lules contribueixen a la formació de cardiomiòcits que no provoquen rebuig després del transplantament.

L'equip de PR.Reley, en treballar amb cèl·lules mare progenitores, va descobrir que aquestes són capaces de transformar-se en diferents teixits. Aquestes cèl·lules folren el cor (epicardi) però tendeixen a adormir-se; llavors, per activar-les, els investigadors han utilitzat un fàrmac anomenat Timosin Beta 4. Gràcies a aquest fàrmac s'ha pogut observar una millora en el bombeig de la sang, en la reparació del teixit i en el gruix de les parets del cor.

Ara bé, segons la fundació Britànica del cor, aquest fàrmac trigarà uns deu anys a poder aplicar-se en humans. Però malgrat això, el descobriment representa un pas molt significatiu en la teràpia basada en cèl·lules mare, teràpia que podrà ser aplicada en pacients amb isquèmia cardíaca.

En conclusió, aquest fàrmac pot convertir-se en la base de la investigació cardíaca i contribuir a millorar la qualitat de vida dels pacients.