dilluns, 19 de desembre del 2011

Resposta al repte "Què passaria amb un termòmetre a l'espai?"

Hola a tots, soc Manuel, professor de Física i Química a l'IES Alfed Ayza, de

Peníscola. Us pose la resposta al repte"Què passaria amb un termòmetre a l'espai?"

Abans de res, dir que hi ha alguns comentaris molt encertats.

Comencem per definir la temperatura. La temperatura està relacionada amb la velocitat mitjana a la que es mouen les partícules, per tant, si a l'espai no hi ha partícules, o hi ha molt poques, no podem parlar de temperatura en aquest sentit. D'altra banda, hem de veure amb quin instrument mesurem la temperatura (el termòmetre emprat) No serveixen els termòmetres habituals, per què a molt baixa temperatura estan congelats. Sols podem utilitzar termòmetres que mesuren la radiació, ¿per què?: Qualsevol cos que no estiga a temperatura zero absolut (zero kelvin o -273,15ºC) de temperatura emet una radiació que podem mesurar (com quan un metall està al roig viu, que emet llum, però aquesta llum és en microones per a temperatures properes al zero absolut). Doncs bè, a l'espai no podem dir que tenim ninguna temperatura, sols podem dir a quina temperatura estaria un objecte que nosaltres posarem allí, i açò sols podem saber-ho si mesurem la radiació que hi ha a aquell punt. Si mesurem aquesta radiació veiem que correspon a aproximadament 2'7 Kelvin o -270,5 ºC. Aquesta radiació correspondria segons les últimes teories acceptades a la radiació de fons del "Big Bang".

NOTA: Tot aço seria així si estem parlat de l'espai profund, lluny de qualsevol cos que poguera emetre energía cap al nostre termòmetre.

Gràcies a tots per les vostres respostes.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Medicina regenerativa

Una nova aportació de l'alumnat de 1r de batxillerat de Ciències per al Món Contemporani de l'IES Alfred Ayza de Peñíscola. El comentari de la notícia el signa Marta Galán.


Nou pas en medicina regenerativa cardíaca
Font:
Declaracions recollides per Europa Press per a l’ABC
Notícia publicada en la Web de l'ABC

Abstract

Un equip d'investigadors ha comprovat en un estudi amb ratolins, que les cèl·lules mare progenitores, són capaces de regenerar-se després d'haver-se produït un infart de miocardi.

Paraules clau

Cèl·lules mare progenitores: són cèl·lules mestres pluripotencials que poden desenvolupar-se, diferenciar-se i reemplaçar a qualsevol cèl·lula o teixit. Hi ha dos tipus de cèl·lules mare: les embrionàries i les somàtiques o adultes.

Epicardi: és una membrana viscosa que cobreix la superfície externa del cor. Juntament amb la capa parietal, constitueix la borsa pericàrdica en què es troba el cor. 

Cardiomiòcits: són cèl·lules del miocardi o múscul cardíac que tenen la capacitat de contreure's de forma espontània i individual.

Isquèmia cardíaca: es produeix quan una artèria s'estreny o s'obstrueix momentàniament, impedint que la sang arribi al cor.

Molts investigadors pensen en la possibilitat de fer transplantaments de cèl·lules estimulant les cèl·lules del propi pacient, evitant així que aquest les rebutgi.

Recentment es va publicar en la revista Nature que un equip d'investigadors de la Unitat de Medicina Molecular de l'Institut de Salut Infantil de Londres (coordinat per Paul R.Riley), van comprovar en un estudi realitzat amb ratolins, que les cèl·lules mare progenitores són capaces de regenerar-se després d'un infart de miocardi. Aquestes cèl·lules contribueixen a la formació de cardiomiòcits que no provoquen rebuig després del transplantament.

L'equip de PR.Reley, en treballar amb cèl·lules mare progenitores, va descobrir que aquestes són capaces de transformar-se en diferents teixits. Aquestes cèl·lules folren el cor (epicardi) però tendeixen a adormir-se; llavors, per activar-les, els investigadors han utilitzat un fàrmac anomenat Timosin Beta 4. Gràcies a aquest fàrmac s'ha pogut observar una millora en el bombeig de la sang, en la reparació del teixit i en el gruix de les parets del cor.

Ara bé, segons la fundació Britànica del cor, aquest fàrmac trigarà uns deu anys a poder aplicar-se en humans. Però malgrat això, el descobriment representa un pas molt significatiu en la teràpia basada en cèl·lules mare, teràpia que podrà ser aplicada en pacients amb isquèmia cardíaca.

En conclusió, aquest fàrmac pot convertir-se en la base de la investigació cardíaca i contribuir a millorar la qualitat de vida dels pacients.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Què passaria amb un termòmetre a l'espai?

"Hola! Bon dia!. Som la classe de 2n d'ESO A de l'Institut Escola Joan Miró (Miami Platja). Avui fa bon temps aquí a quasi tot el país i demà hi haurà pluges pel litoral, però us heu parat a pensar com és el clima a l'espai?, sent un astronauta que tindries fred o calor?. De fet, quan tinc febre, em poso el termòmetre i veig que marca 42ºC em pregunto... quina temperatura marcaria un termòmetre a l'espai?.
Estem estudiant el tema de "calor i temperatura", i entre tants estudis ens ha sorgit la pregunta. És un bon misteri que encara ningú ha pogut respondre, hahaha. Ens podrieu ajudar a contestar?. Animeu-vos a participar. Gràcies."

Ja veieu que he tornat a fer un collage amb els escrits dels alumnes per el·laborar un nou repte. Ara ja sabeu, és el vostre torn. A veure si sentim la calor de Gandesa, Peníscola, Badalona, Alzira, la Pobla,... 

Adéu xicones i xicons.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Sapiens vs neandertals

Tornem a estar per aquí, però aquesta vegada no és per a penjar un repte sinó per encetar una nova secció en el bloc: aportacions de l'alumnat de Ciències per al Món Contemporani.
Els temes exposats seran diversos i el seu tractament també (com diversa és la vida, tanmateix). El ritme de notícies dependrà de les ganes de treballar de l'alumnat (demostrarem quina és la capacitat organitzativa dels i les alumnes de 1r de batxillerat, però jo tinc la teoria que, com és obligatori, a final de curs tindrem una gran descàrrega de notícies de ciència. Ja vorem si confirmo o no la teoria).
Comencem amb un tema que arrossega seguidors (els neandertals sempre ens han intrigat!) i li hem d'agraïr a Ximo Gálvez l'elecció. Adjunto el text i, si hi ha preguntes, teniu els comentaris a la vostra disposició.


Neandertales y Homo sapiens: una competencia que duró 10.000 años en la Península Ibérica.
Autor: Enrique Baquedano, director del Museo Arqueológico de Madrid
Abstract: A partir de un estudio científico se ha comprobado que los Homo sapiens y los neandertales convivieron juntos muchos años pero estos últimos se acabaron extinguiendo por varias causas.
Los neandertales y los Homo sapiens vivieron juntos alrededor de 10.000 años en la Península Ibérica. Durante ese tiempo, compitieron por el acceso a la caza en los mismos nichos* ecológicos y también se dieron casos de mezcla entre ellos, reproduciéndose principalmente machos neandertales y hembras sapiens. Aunque no se sabe ciertamente el motivo de extinción de estos homínidos*, creen que fue por el retraso tecnológico o una peor organización social respecto a los sapiens.
Las diferencias, en algunos casos, fueron determinantes, como en la caza. Mediante el análisis de varios restos hallados se ha podido saber que mientras los sapiens utilizaban proyectiles* para cazar, los neandertales sólo disponían de lanzas y jabalinas con lo que estaban más expuestos al peligro. Es muy normal encontrar patologías* en los huesos ya sean roturas o fracturas de brazos, en las piernas y en la cabeza. Otra diferencia que también dificultó la pervivencia de los neandertales fue que los neandertales eran grupos más reducidos que los sapiens y además poseían una estructura social menos jerarquizada. En los 80.000 años que poblaron la Península Ibérica evolucionaron y mejoraron sus hábitos, una de las características que les situaron en desventaja con los homínidos competidores. El cilindro corporal de los sapiens era más ancho que el de los humanos actuales y eran más fuertes, aunque estaban más preparados para andar y para perseguir animales que para correr. Desde ese punto de vista, los sapiens estamos preparados para cazar en velocidad y no en persecución, como harían los neandertales.
Toda esta serie de características que tenían los sapiens y no los neandertales hizo que se extinguieran, quedándose así el grupo mejor, de los que nosotros provenimos.



 
Nicho: Concavidad formada para colocar algo
Homínido: Se dice del individuo perteneciente al orden de los primates superiores, cuya especie superviviente es la humana
Proyectiles: Cuerpo arrojadizo, especialmente si se lanza con arma de fuego; p. ej., una bala, una bomba, etc.
Patología: Conjunto de síntomas de una enfermedad.


divendres, 4 de novembre del 2011

La mosca no s'estampa perquè....


Hola a tots, soc Manuel, professor de Física i Química a l'IES Alfed Ayza.
Vaig a intentar contestar a les preguntes d'una en una. La primera: la mosca va dins del cotxe, però està volant a l'aire que hi ha dins del cotxe. Quant el cotxe agafa la velocitat també li dona eixa velocitat a l'aire de l'interior i, per tant, la mosca també agafa eixa velocitat. La mosca no està volant a 100 km/h, per exemple, vola molt lentament, però el cotxe (i l'aire del seu interior) sí que va a 100km/h. Per altra banda, quan frena o accelera el cotxe, ¿per què no s'estampa contra el vidre? En este cas hem de tindre en compte les lleis de la inèrcia: "Un cos es manté en repòs o en moviment mentre no actue sobre ell una força neta diferent de zero" La inèrcia, a més d'amb la força, està relacionada amb la massa. Quanta més massa té un objecte, més inèrcia té, i quant menys massa, menys inèrcia. Quan el cotxe frena, nosaltres tendim a mantindre'ns en moviment, i per això ens tirem cap endavant, i si no estiguessem nugats al seient amb el cinturó de seguretat, ens "estampariem". El mateix passa quant accelerem: si anem a l'autobús drets i este accelera ens n'anem cap arrere (tendim a quedar-nos on erem). A la mosca li passa el mateix, el que passa és que té molt poca massa, i amb un poquet de força que faça contra l'aire en el que està volant, aconsegueix moure's amb ell i mantenir-se en la posició, mentre el cotxe s'encarrega d'accelerar l'aire del seu interior. Sinó, proveu a accelerar amb un descapotable i voreu on va a parar la mosca.
Espere haver aclarit els dubtes.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Per què la mosca no s'estampa?


"Hola, som els alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Terra Alta (Gandesa). Fa dies que a la classe de ciències de la Cinta va sorgir una pregunta curiosa mentre estudiàvem el moviment. No us heu preguntat mai com  una mosca que va volant dins d'un cotxe que va a 120 km/h s'aguanta al vol si en realitat no pot volar a tanta velocitat?. Per què no s'estampa (empotra, empastra,...) contra el vidre?. Com pot volar?. També tenim el dubte... si el cotxe frena, nosaltres ens movem, però a la mosca que li passa?, es queda quieta?. 
I per això hem tingut la idea de preguntar-ho aquí, a veure si vosaltres ho podeu resoldre i ens oblidem ja, que pobra mosca... la tenim agotada de tanta volta. 
Esperem que ens doneu una bona resposta, ens donarà una bona alegria. Gràcies."

Aquesta és la unió per fragments de 8 o 9 textos diferents (il·lustració inclosa) dels alumnes de Gandesa. Jo sols he fet copiar i pegar, no he afegit res. 
Ja veieu que açò ja no para, i crec que Rosa, Cinta, Carme, Manolo, Pedro, jo... i qualsevol altre profe de ciències que participe al bloc, estaran molt contents de veure que vosaltres, alumnes de diferents instituts, que ni tan sols es coneixeu comenceu a agarrar el bloc pel mànec. Perquè li faltava el més important, la vostra participació. Així que ara que l'heu agafat, no el solteu. Llegiu, proposeu, comenteu, critiqueu, ... però estigueu, que ve l'hivern i farà fred per quedar-nos sols. 

Fins ara.


dimecres, 26 d’octubre del 2011

Resposta al brrrrr, poooop, shhhh

Toc, toc,... es pot?, perdoneu ja sé que arribe un dia tard, però he fet la feina (tinc el justificant dels pares).
Bé, bé, realment estic bocabadat per la participació. Del Sud, del Nord, de la costa, de l'interior, del Barça, de Miami, de....
Però anem a l'all, a la resposta del repte. Ja sabeu que la telenovel·la volcànica de El Hierro ha pasat el seu punt àlgid, però sense haver cesat totalment. La gent ha tornat a les seues cases perquè els gasos de sofre (olor a ou podrit) i el risc d'erupció perillosa s'han reduït. Malgrat això, tot el conjunt de l'erupció ha creat una nou volcà submarí d'uns 100m d'altura, es a dir, que de moment ni molt menys s'ha creat una illa nova com va passar a Islàndia l'any 1963 amb la creació de l'illa de Surtsey.


En quant a les vostres respostes, en general estan més que bé. Sincerament, pensava que tant de shhh, brrrr, ... us embolicaria, però no. La Cristina va posar el llistó alt parlant ja de pressió, gasos,... , però al mateix temps us ha donat alguna idea. D'eixa forma molts altres com els alumnes de La Pineda (Ainoa, Dori, Xènia, Marielena, Sukaina, Tamara,...) i l'Ivan de Miami, també correctament, heu relacionat l'acumulació de pressió a la cambra magmàtica del volcà amb els terratrèmols. La resta heu aportat la sal que faltava, vull dir, la relació entre els succesos i els sorolls que jo vaig escriure. De fet, el repte es tractava d'això, i així molt bé Isabel i Victòria de Peníscola i Guillem de Gandesa, i especialment, Jose Martos que ha analitzat els sorolls, un a un, intentant assignar un fet geològic a cadascun d'ells.
I pensareu, però quina és la resposta?. Doncs, com moltes voltes hi ha tantes possibilitats com interpretacions dels sorolls.  Com jo ho vaig imaginar, era un paral·lelisme entre un volcà i una ampolla de cava, si la sacses s'acumula pressió dins, al volcà s'acumula també (però sense sacsar). El brrrrrrr podria ser el soroll dels terratrèmols (trencaments) produits per tanta pressió sense eixida (un indici d'una possible erupció). El pooop és el soroll del tap de l'ampolla i seria també l'inici de l'erupció al volcà al sortir el magma per una zona de baixa pressió (segurament afavorit pels trencaments/terratrèmols previs). I finalment, el shhhhh seria el so que emet la bromera del cava i paral·lelament al volcà il·lustraria com la lava surt poc a poc.
Ja veieu que tot ho havieu escrit també vosaltres, solament heu de trobar la manera de ser clars i seductors escrivint. Així que enhorabona a tots i totes.
Per cert, Jonathan, com diuen al teu poble "sossegat" home, no cal que sigues tan expressiu i respecte a la resposta del canvi climàtic, en fi... ja saps no?.

I enllaçant amb els terratrèmols, ja sabeu que a Turquia n'ha hagut un de gros i he pensat que potser voleu informar-vos millor al Centre Sismològic Euromediterrani (ací també), o com sempre a l'IRIS americà. Fins i tot, per als més frikis, ací teniu un enllaç turc
Molta de tota aquesta informació us pot quedar gran, però solament pels mapes ja val la pena.

I sense més em despedisc anunciant-vos que el nou repte ja el tinc ací. No l'he fet jo sinó els alumnes de 2n d'ESO de l'IES Terra Alta de Gandesa. Però, si em disculpeu el pujaré demà que els ulls em fan roda.

Adeu i fins demà.





dijous, 13 d’octubre del 2011

Un brindis per El Hierro

Noooooo, no la sacses, brrrrrrrrrrr, poooop !!!!! shhhhhhh!!!!. 
Doncs sí, estem de cel·lebració i amb cava. Què celebrem?, una erupció de coses. Primer que res l'inici de curs tan impetuós que Rosa i vosaltres li heu donat al bloc (benvinguts als primerencs peníscolans); segon, que el bloc comença a universalitzar-se més (gràcies als alumnes de Miami-platja i als de la Cinta de Gandesa); tercer, que feia al voltant de 40 anys que no hi havia cap erupció volcànica a les Illes Canàries;... 
I ací ens parem, i més que informar-vos, el que faré serà donar-vos les eines per a que ho feu vosaltres (els de Miami ja sabeu que estic un poc pesat amb això de què mastegueu vosaltres i no jo). 
Com tots sabeu El Hierro està tenint un episodi volcànic apasionant des del punt de vista geològic i podeu fer un seguiment diari a l'Institut Geogràfic Nacional i a més, ací us deixe un gràfic elaborat per El País que té alguna mitja veritat, però que és prou concís.


Amb tota aquesta informació, ara podem tornar a la metàfora del principi... Noooo, no la sacses, brrrrrrrr, poooop !!!, shhhhhhhh!!! 
Què vol dir aquesta frase i quina relació té amb l'episodi de El Hierro?. No sé si s'enten, ja m'ho direu, però aquest és el nou repte setmanal.  A veure qui ho pot explicar millor. 

Perdona Rosa, no t'ho he comentat, ha sigut pensat i fet.

Fins ara xicones i xicons.



Ser o no ser un fòssil...

No anem a donar abast si la participació al bloc es manté a aquest nivell durant tot el curs! No cal dir que estem més que agraïts per la dedicació mostrada. Esperem que això no siga (com diuen en algun poble) sortida de cavall i parada de burro, però estem convençuts que no serà així, perquè les noves generacions arriben fortes. Com diu Jordi, ens espera un blogany molt intens.

I passem al que de veritat us interessa. Com diu Rosa Urquizu en un dels comentaris, "anem a seguir el joc d'investigar i saber més coses!"

Començarem dient que en la resposta a aquest repte té més importància la manera en com heu reflexionat i observat i buscat informació, que no trobar el veritable origen de la roca en qüestió. Anirem fent referència a tots els comentaris que heu anat deixant, indicant si han estat més o menys apropiats i si han ajudat a trobar una solució raonada.

Hem de vigilar molt a l'hora de fer afirmacions o negacions, sobretot si no som especialistes en la matèria (que és el cas de tots nosaltres). Cal vigilar el llenguatge i utilitzar les paraules més apropiades en cada context. En ciència no es poden dir les coses a la babalà – no, si es vol trobar la veritat. Així doncs, Àlex diu que "NO és una pedra" (en majúscules) i Agustín i Vicent neguen rotundament que es tracte d'un fòssil. Aquests comentaris no deixen de ser opinions, res més, perquè no els acompanyen de cap observació concreta (ja ho remarca Luna Amaya en un altre comentari). A més, Àlex, el concepte “pedra” és molt genèric: tant les roques com els minerals (com els fòssils que estan fets de roques i minerals), són pedres.

Passem ara a les observacions que heu fet. Això sí, el que hem d'evitar si es vol ser un/a bon/a observador/a és deixar-se dur per la imaginació, ¿com sinó ha arribat Andrei a veure restes de petjades d'animals o d'insectes en aquesta roca? Jose ha buscat tortugues fòssils per internet, i es veu que sí que ha vist certa semblança. Guillem de Gandesa diu que la pedra també li pareix un fòssil. Fins i tot Andrea li ha vist el forat del cap (no s'haurà deixat dur per la seva imaginació, també?). Saray ha observat que “està tapat pels dos costats”.  Isabel també diu que els forats s'han tapat amb terra. Suposem que voldrà dir els forats per on treuen les potes?
Lucia, en canvi, diu que ha vist fotos de fòssils i que no s'assemblen; i Eloi diu que alguns es pareixen i alguns altres no. Comprovem, per tant, que les observacions no us han portat a cap conclusió en comú. Aquí teniu un enllaç amb una col·lecció de fotos de fòssils de tortuga.

Potser haguera fet falta buscar què s'havia de mirar. Per classificar les tortugues vives s'usen paràmetres com la coloració del cap o de la closca, factors que no es conserven en els exemplars fòssils, però la geometria de les plaques de les closques sí que es conserva i té un patró més o menys constant, cosa que no s'observa en la nostra mostra problema (primera dada per començar a pensar que no és un fòssil)

Respecte a la forma dels fòssils de tortuga, algun dels comentaris afirma que si són allargats i plans (Eva) i Víctor, de Miami Platja, es pregunta precissament si els fòssils no han de ser tots plans. Doncs ja heu pogut comprovar en les fotografies adjuntes que de formes i tamanys n'hi ha per a tots els gustos. I si és per generalitzar, els caps de fèmur fòssils de dinosaure no en tenen res, de plans. Mireu sinó aquests trobats a Morella:
Jaciment d'ossos de Sant Antoni la Vespa (Morella)
www.morella.net

Un detall en la informació que vam donar ha passat desapercebut per tots menys per Andrei, que comenta que la pedra la van trobar en un barranc de Benicarló, segons ell per on passava un riu. No és cap tonteria. Si mai teniu cap dubte sobre si heu trobat un fòssil o no, fixeu-vos bé i anoteu amb detall el lloc on l'heu trobat. Els paleontòlegs especialitzats troben molts fòssils precisament perquè saben on anar a buscar-los. No en totes les capes de sediments hi ha fòssils, i menys de tortuga. Segons informació de la Societat Americana de Paleontologia, les primeres tortugues van aparèixer a finals de Triàsic. Caldria comparar-ho amb l'antiguitat dels materials de la zona on es va trobar aquesta roca. Aquest barranc de Benicarló, ho podem afirmar, no és zona de fòssils (una altra dada que ens ajuda a descartar la hipòtesi que es tracta d'un fòssil).

Molt bona l'observació sobre els colors o tonalitats que té la pedra (com ha fet Eva i Eloi). En realitat, aquesta informació ens ajuda a determinar (encara que no sempre ho deixa clar) la composició mineral. En aquest cas, els colors rojos o rosats indiquen que hi ha ferro en la seva composició, i els tons verdosos que assenyala Eva fan pensar que es tracta d'un mineral anomenat limonita i que es forma per alteració d'altres minerals ferruginosos.
I quin color tenen els fòssils? Estel diu que són més clars. Bé, en realitat, poden presentar molts tipus de coloracions; el color pot ajudar a determinar el mineral que forma la roca (o el fòssil) però no diu res sobre l'ésser fossilitzat (si és el cas).

El procés erosiu (com diu Andrea Rodríguez) també ha participat en la formació d'aquesta singular pedra. Cal pensar que originàriament, no tenia aquesta forma i, si s'ha trobat enmig d'un barranc, l'aigua l'ha anat erosionant, aconseguint aquesta forma arredonida.

Per a que es forme un fòssil han de passar, efectivament Rosa, molts d'anys. Per això comentes que potser es tracte d'una pedra antiga. Però, què és una pedra antiga? Sembla que, per a tu, és més jove una pedra antiga que un fòssil? Doncs bé, els fòssils han de tenir com a mínim 10000 anys d'antiguetat i les roques -uf, les roques!-, n'hi ha de més antigues i també de menys. Penseu que estem parlant de temps geològic, un poc diferent a l'escala de temps que més dominem, la de la vida humana (posem, estirant, 100 anys!), o el temps que ha quedat registrat en la història (estem a l'any 2011 més uns pocs milers més d'anys abans de Crist) – tot poca cosa comparada amb l'escala geològica.

I, finalment, tenim el comentari d'Eva (i també d'Estel i Vicent) que afirmen que es tracta d'una roca sedimentària. Hem trobat a faltar el per què d'aquesta afirmació, sembla que més encertada. Veritablement té més aspecte de sedimentària, però sobretot pel tacte (sentit que no es pot experimentar virtualment), ja que la seva superfície rugosa semblava com la sorra compactada de la platja.

Potser podem arribar a la conclusió de Victòria: "la veritat, Rosa, és que no sé què dir-te!" Però sí que hem aconseguit descartar possibilitats i acostar-nos a allò més probable. 

I ara ve l'as que teníem amagat a la mànega (no hi ha res com recórrer als especialistes en cas de dubte): ens hem posat en contacte amb Manolo García Sanz, germà de la nostra estimada "conserge", Chelo, i gran especialista en fòssils. El vam convidar fa tres o quatre anys a fer una xerrada al centre; potser va sent hora de tornar-lo a convidar.

El nostre assessor científic (moltíssimes gràcies, des d'aquí) diu que la nostra mostra es correspon a un mineral, una massa limonítica ferruginosa formant nòduls en concrecions i molt erosionat. Molt probablement sigui d'un jaciment on hi ha aquest tipus de nòduls a Cervera i que haurà baixat per la Rambla fins al lloc on l'han trobat.

Sembla, que les nostres averiguacions no s'apartaven tant de la realitat, no? Però tant si hem encertat de ple com si no, el més interessant ha estat el camí.

I parlant de camí, mentre buscàvem informació sobre tortugues, fòssils, minerals, ... ens hem trobat amb un concurs de contes al que us convidem a presentar-vos. L'organitza l'Institut Català de Paleontologia, i té per nom Històries Fòssils. Amb l'interés que heu demostrat, no dubteu a participar-hi!

Deures per a l'alumnat de Biologia de 4t d'ESO

Aquí teniu les fotos de la simulació d'una erupció volcànica que hem fet amb l'alumnat de Biologia i Geologia de 4t d'ESO.
Ara és feina d'ells i elles explicar el procès, què són i què representen cadascuna de les capes que es veuen a la fotografia, i quines semblances i diferències té el model amb la realitat.
Us esperem!




divendres, 30 de setembre del 2011

Te porto un fòssil de tortuga!

Ja sabeu què passa quan un “organisme” surt de la letàrgia, no? Efectivament, que li costa agafar el ritme. Doncs això és el que m'està passant ara mateix (i més, a les hores en què m'hi poso), que sembla que no trobo les paraules per encetar aquest nou blogocurs acadèmic. La falta de pràctica després de tres mesos de parada blogològica. Però no podiem deixar passar més temps: la gent m'ha arribat a parar pel carrer per preguntar-me si el bloc continua!!!
Sí, sí, continuem estant aquí. Estem vius i algun nou projecte tenim pel cap. De moment, n'avancem un, ja que aquest curs m'he proposat personalment donar més cabuda a la participació de l'alumnat. Així doncs, veureu que periòdicament l'alumnat de 1r de batxillerat de Ciències del Món Contemporani publicarà notícies científiques comentades. De moment, n'hi ha una que ja està al forn, però que encara no està cuita del tot. A veure quan acaba la cocció i estrenem la secció!
I com que continuo un poc espessa, passo a proposar-vos un repte científic (secció que comença a ser un clàssic i que mantindrem amb especial cura i molta estima). El repte, però, en aquest cas serà visual. No estava previst, de fet l'ha proposat (sense ell saber-ho) un alumne de 1r d'ESO que avui m'ha portat ni més ni menys que 3 regals (quina forma més bonica -no trobo un adjectiu més adequat- de començar el curs!) El primer estava viu, i forma part del projecte que hem començat en aquest grup i que hem batejat com a L'hàbitat del bitxo bola (engresca, eh!). Vos anirem informant de com evoluciona l'experiment – ara estem en una incipient fase de disseny. El segon obsequi ha estat una petxineta que ha entrat a formar part de la col·lecció del laboratori (gràcies, Jordi, per classificar-les en el seu moment). Crec que hi ha una foto d'aquesta col·lecció per algun menú lateral del bloc.
I ara ve el tercer regal i l'objectiu del primer repte del nou curs. Mireu atentament i a vore què hi veieu:


M'ha dit que ha trobat aquesta curiosa pedra en un barranc de Benicarló. Perdoneu, però les fotos les he fet de pressa i corrents i no hi he posat l'escala, però la llargada màxima no arriba als 10 cm. L'alumne, tot orgullós, m'ha dit: te porto un fòssil de tortuga! Jo li he comentat què en pensava però no us ho diré, com a mínim fins que no passe un temps, perquè els que heu de dir alguna cosa ara sou vosaltres. Esperem que no us coste tant com a nosaltres despertar de la letàrgia. Que torne l'activitat al bloc!

divendres, 1 de juliol del 2011

Crec que vaig a la velocitat de la llum

Ffffffffiuuuuuuuuuu,
Em veieu venir?. Vaig a la velocitat de la llum, sí, sí. Què com ho sé?, doncs perquè s'ha parat el temps des de fa dos dies quan vaig acabar les opos, jiji. Per cert, si em veieu de color roig a aquestes velocitats és perquè estic expandint-me (ja pese 73 Kg.) com l'Univers.
Bo, vaig a intentar aminorar la marxa per tornar a posar en marxa el rellotge del bloc. I parlant de rellotges, tenim pendent un repte, no?. Bé, crec que parle sol, perquè a aquestes altures ja esteu fent el rellotge de sol a la platja amb els vostres cossos. Tranquil Sefo que sé que tu estàs ahí.
Però, dona igual, anem a tancar l'any de reptes com cal. Com bé has dit Nel·lo, aquest era un repte difícil, però has aparegut tu Sefo per il·luminar-nos molt bé.
En efecte, les primeres particions de temps es van fer tenint en compte l'observació de processos cíclics (repetits) naturals, com els dels astres (Sol i Lluna). Així, el concepte de dia és el primer que apareix per la fàcil observació de la nit i el dia. De la mateixa forma els antics mesos van ser lunars, es a dir, un mes era el temps transcorregut entre una lluna nova i la següent (l'equivalent a 29 dies, 12 hores i 44 minuts actuals). I els anys?, doncs els primers eren anys lunars (amb 12 mesos llunars) i els anys solars... això ja és massa complex de sintetitzar. Per què 12?, doncs per què era el nombre de mesos lunars que cabien dins del cicle anual de les estacions, el més antic per simple observació. I com he dit, més avant, amb l'avanç de l'astronomia i la matemàtica, es va saber que l'any solar era l'equivalent a 365 dies aproximadament, i aprofitant la divisió en 12 parts ja existent, es va repartir de la manera actual (amb mesos de 3o i 31). Ja veieu que curiós, eh?
Us deixe una entrevista interessant.
Tots eixos conceptes temporals han donat lloc a molts tipus de calendaris basats en l'astronòmia. Però, hi ha alguns de ben curiosos que s'han basat en altres cicles naturals no tan regulars com els calendaris estacionals. Un exemple també és el peculiar calendari dels druides celtes que es basava en l'inici de la floració d'arbres o plantes.

Mes
Arbre associat
Nom científic
Dies que compren
Beth bedoll Betula pendula 24 desembre - 20 gener
Luuis servera Sorbus aria 21 gener -17 febrer
Nion freix Fraxinus sp. 18 febrer - 17 març
Fearn vern Alnus glutinosa 18 març - 14 abril
Saille salze Salix sp. 15 abril - 12 maig
Vath arç / perer silvestre Crataegus sp. / Pyrus sp. 13 maig - 09 juny
Duir roure Quercus robur 10 juny - 07 juliol
Tinne grèvol Ilex aquifolium 08 juliol -04 agost
Coll avellaner Corylus avellana 05 agost - 01 setembre
Muin vinya Vitis vinifera 02 setembre - 29 setembre
Gort heura Hedera helix 30 setembre - 27 octubre
Ngetal bova Phragmites australis 28 octubre - 24 novembre
Ruis saüc Sambucus nigra 25 novembre - 22 desembre

Igualment els "esquimals" inuit, nòmades, tenien un calendari ben curiós.

Però si ho pensem, a banda d'un calendari, el que es buscava era un mecanisme per fraccionar més el temps i així poder repartir-lo en tasques. A eixe mecanisme tecnològic li diem rellotge, i com ha explicat Sefo, els primers van ser de sol, ja els antics sumeris (la primera civilització), babilonis i egipcis dividien la fase lluminosa del dia en 12 parts i la nit en altres 12 (per mesurar les particions nocturnes empraven rellotges d'aigua o clépsidres). Igualment que amb l'any i els mesos, eixa divisió en 24 parts es va mantenir amb els avanços astronòmics posteriors i va donar lloc a l'hora actual.
Els minuts i segons... jiiji, 60?, d'on ve aquest nombre tan estrany?. Doncs si es fixeu, 60 és 12x5, i es sap que els babilonis contaven amb els dits, però ho feien d'una forma ben especial. Amb el dit gros anaven comptant les falanges dels altres quatre dits (3 falanges x 4 dits... 12). Una volta tenien la dotzena, extenien un dit de la mà esquerra i tornaven a comptar 12 amb la mà dreta. Així podien extendre 5 dits de la mà esquerra que per les 12 falanges que comptaven a la mà dreta... taxaaaaaan, 60. Ja veieu que bonic, eh?. Tots múltiples de 12 (12,24,60). Aquest sistema numèric és el sistema sexagesimal i s'ha mantingut en alguns exemples com aquest del temps front al majoritari sistema decimal actual (en base al nombre 10).
Ací us adjunte un vídeo de com fer un rellotge de quadrants solars molt interessant i fàcil. Un altre diferent fent clic ací.


Els grecs van perfeccionar els diferents tipus de rellotges de sol (gnomon, quadrants,...). De fet, els famosos obeliscs heredats dels egipcis, eren com el rellotge de la plaça actual.
Per altre costat, Sefo ha fet referència a Otos i jo li afegisc el nom de Joan Olivares, escriptor de la zona i gran impulsor de la col·lecció de rellotges de sol que omplin les places d'Otos i altres pobles de la Vall d'Albaida.
El perfeccionament posterior dels rellotges fins l'actualitat és tan interessant com complex, així que l'explicaré quan tinga un bloc de tecnologia, però ací teniu un enllaç. Solament comentar que en l'actualitat (1967) s'ha elaborat un rellotge atòmic de Cesi (basant-se en la vibració d'un àtom d'aquest element) que es retrasa 1 segon cada 30.000 anys).

Per últim, i com a mostra de ciència bàsica però brillant, us deixe una joia de divulgació en forma de document. El gran Carl Sagan a la sèrie Cosmos parlant sobre Eratòstenes i les seues observacions del Sol per avariguar el radi terrestre ja fa més de 2000 anys.


Ja veieu que fa més de 2000 anys que la gent empra el seu temps observant, experimentant,... vaja fent ciència. Per què parar ara no?

Una bona època per fer rellotges de sol, però no per obsessionar-se amb ells. Gaudiu del temps.

Bon estiu a tots i a totes.

dimarts, 21 de juny del 2011

Temps era temps



"Temps !!!!!!, ja està, no podeu escriure més... Vaaa entregueu els exàmens i ..."

"Maleït temps, una volta que ho encerte i no ho he fet tan bé com volia, no he tingut temps... Bé, ja tindré temps de lamentar-me, açò encara no s'ha acabat i no hi ha temps a perdre. Si tot va bé tindré tot el temps de la meua vida per disfrutar i aleshores... mentida, mai tens temps d'acabar l'examen, sempre hi ha una excusa."

Hola, hola, com diu el simpàtic perruquer de baix. Ja feia temps, eh?, dues setmanetes almenys. Hui per fi l'excusa sou vosaltres. Ha sigut una primavera científicament moguda xicones i xicons, i amb moltes cites que se m'ha oblidat recordar-vos, la floració, els geolodies, l'eclipsi, la festa de la ciència,... Així que perdoneu, sobretot perquè jo sí que he estat a totes elles, jijiiji. Però estic segur que la setmana passada molts vau veure eixa preciosa i tridimensional boleta roja.

Bé, ja us he explicat a l'inici que l'excusa de la meua absència aquestes dues últimes setmanes han sigut les oposicions (veieu com jo també estudie i faig exàmens). I ara, us toca a vosaltres, quina és la vostra excusa?, en què heu substituït el nostre temps?. Perquè jo fa dues setmanes, però vosaltres... Supose que també tindrieu exàmens, i la vostra extrema responsabilitat no us ha permés fer res més que estudiar. Ara em compreneu eh?, tot eixe meravellós temps que podriem haver emprat en el bloc...

Bo, fora rotllos, excuses i mangalatxes, anem a aprofitar el temps, que se'ns acaba el curs
escolar. Ja sé que pegueu colpets perquè caiguen els últims granets d'una sorra que ha caigut a poc a poc des de setembre, i que ja prepareu els vostres rellotges de sol amb l'esperança que el temps que ve ara avance més lent. Però tot és simple percepció. Segur que molts de vosaltres heu pensat en parar el temps, en retrocedir amb ell, en avançar al futur. Feu cas a Einstein, viatgeu a la velocitat de la llum si voleu detindre el temps, i estigueu parats si voleu que passe més ràpid (per retorcedir en el temps ja parlarem algun dia dels cucs i els seus forats).

Però deixant el costat més filosòfic del temps, fixeu-vos en l'organització d'ell, en com tenim dividit el temps en anys, dies, hores, minuts, segons,... I ací formularé l'últim repte d'aquest curs escolar. Com es va inventar la divisió del temps actual? amb quins mètodes? quan?. Proveu de pensar sense mirar res, com ho haguereu fet vosaltres.
Cadascú que conteste el que puga i el que vulga, però ens encantaria acabar un meravellós any del bloc sentint-vos a tots i totes (alumnes, pares i mares, profes, amigues, coneguts,...).

El temps és or, però una volta aconseguiu l'or, no vulgeu més, gaudiu del temps.

"EL TEMPS"

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Joan Brossa

Per cert, no sé si us heu adonat però aquesta entrada ha tingut en compte el nou model lingüístic valencià. Les consonants estan en anglés, les vocals en castellà i els signes de puntuació i accents en valencià. Tot al 33%.

Bon estiu.

dijous, 2 de juny del 2011

Bacteris antisistema i assemblees intestinals


"Potser no siga una bona idea que un mateix s'interesse massa pels seus microbis. El gran químic i bacteriòleg francés Louis Pasteur va arribar a interessar-se tant pels seus que examinava críticament cada plat que li posaven davant amb un cristall d'augment, un costum que com suposareu, no li va proporcionar moltes invitacions repetides a sopar"

"Breve historia de casi todo"
Bill Bryson

- Atenció, atenció !!!. Xicones, xicons, cogombres, bacteris, intestins,..., l'assemblea és a punt de començar. L'ordre del dia es reduirà a un sol punt, el problema dels cogombres amb Escherichia coli O104:H4.
Per favor, el portaveu de la comissió de bacteris expose els seus arguments .
- Des del col·lectiu de bacteris i bactèries intestinals E. coli no responem de les fatals accions que el grup de bacteris antisistema està provocant. I ens agradaria recordar que seguirem ocupant els vostres budells en pau i simbiosi, intercanviant necessitats i recolzant-nos mutament. Ah!!! i per favor, esperem que no hi haja per part de les autoritats un ús excessiu d'antibiòtics d'ampli espectre, ja què aquest mètode repressor ens afectaria a tots i totes i provocaria l'efecte rebot en els insurgents.
Gràcies.
- A continuació, la comissió intestinal. Endavant.
- Des de la comissió d'intestins i de intestines, i concretament des de la subcomissió de colon volem demanar assessorament jurídic i recolzament psicològic per fer front a les agressions dels bacteris antisistema que es sumen als ja antics problemes de la mala alimentació, estrenyiment,...

Bé, després de fer un poc de broma mesclant notícies d'actualitat, anem a informar seriosament del tema dels cogombres i la soca patògena (no inofensiva) de Escherichia coli. Evidentment, nosaltres us informem de tot el que envolta al bacteri.
Així, he trobat uns articles que ho expliquen molt bé. Podeu fer clic ací , ací i ara també amb les últimes notícies ací i en una entrevista molt interessant a l'investigador de la Clínica Universitaria d'Hamburgo.
Ja l'heu llegit?, aleshores ja sabeu quina inmensa quantitat de bacteris tenim dins, eh?. Doncs ací va el repte científic de la setmana, com, quan, per què entren els milions de bacteris intestinals que tenim dins del nostre cos?
De camí també us recomane el llibre del que he tret les dues cites del principi i del final de l'entrada.

Ale gent, fins la pròxima.

"Hi ha un 20 voltes més bacteris que cèl·lules al nostre cos. Des del punt de vista dels bacteris som una xicoteta part d'ells.
Com els humans som grans i llestos per fabricar i utilitzar antibiòtics i desinfectants, és fàcil pensar que hem arraconat als bacteris. No ho cregues. Potser les bacteris no poden construir ciutats i no tinguen una vida social interessant, però estaran ací quan estalle el Sol. Aquest és el seu planeta, i estem en ell sols perquè elles ens permeten estar-hi"

Breve historia de casi todo
Bill Bryson.


dilluns, 30 de maig del 2011

Com s'investiga en aquest país?

No sé quin és el meu punt fort, però sí sé que no és el periodisme. Tot i això, m’he animat a practicar-lo i l’he “maridat” amb un poc de ciència. Espero aconseguir un mínim del vostre interès i aportar-vos una informació mínima i bàsica sobre l’estat de la investigació (altrament dita I+D+i) a Espanya. Allà va:

Maria és biòloga, jove, viu a Benicarló i recentment ha estat mare. Però si li dediquem una entrada al nostre bloc és perquè ens explique un poc el món en el que treballa, que no és altre que el de la investigació bàsica. Pensem que pot aportar molta informació pràctica a tot aquell alumnat que sent cert interès per la ciència i que, per què no, somia algun dia en dedicar el seu temps, esforç i ganes a investigar.

Pregunta: Comencem pel principi, què has estudiat, un cop acabada l'ESO?
Resposta: A l’institut vaig fer ciències pures i després vaig anar a la Universitat a estudiar Biologia. Finalment vaig haver de fer els Cursos de Doctorat.

P: Què et va portar a investigar, va ser en acabar la carrera o mentre estudiaves la carrera?
R: Mentre estudiava me feia curiositat eixe món, però ho veia com a una cosa molt llunyana, quasi impossible. En canvi, en acabar la carrera, fent unes pràctiques a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), al Delta de l’Ebre, vaig demanar un parell de beques predoctorals, me les van concedir i ahí va començar tot.

P: Quines motivacions tenies o, millor dit, com esperaves que fos el món de la investigació?
R: Sempre he segut una persona curiosa, i me motiva el fet de descobrir com funcionen les coses i comprendre el perquè de tot. Eixa és la part gratificant de la investigació.

P: Pots relatar els passos que has seguit fins arribar a la feina que fas ara? (les primeres beques, estudis, col·laboracions, ...)
R: Primer, en acabar la carrera vaig entrar a l‘IATS de Torre de la Sal contractada (4 mesos).
Després vaig fer les pràctiques a l’IRTA (8 mesos sense cap tipus de retribució econòmica).
Beca predoctoral DURSI (Generalitat de Catalunya).
Beca predoctoral INIA (Institut Nacional Investigació Agroalimentària). En total de les dues beques, uns 5 anys i mig.
Contratada com a Titulat Medi durant uns mesos a l’IATS fins que me van concedir el contracte postdoctoral que tinc actualment (Juan de la Cierva).

Durant tot aquest temps hem col·laborat amb laboratoris de França, Anglaterra, Canadà, així com diferents organismes espanyols.

P: En quin centre estàs treballant actualment?
R: A l’IATS (Institut d’Aqüicultura de Torre de la Sal), el qual forma part d’un altre organisme més gran i a nivell nacional, anomenat CSIC (Centro Superior de Investigaciones Científicas).

P: Quants anys t'ha costat arribar a aquest lloc de treball?
R: Uns deu anys.

P: Quines línies d'investigació portes?
R: Actualment treballo principalment en dos:
1_ Interacció entre les proteïnes MRAPs (Melanocortin Receptor Accessori Proteins) amb el receptor de melanocortines 2 (MC2R), relacionat amb la resposta a l’stress en peixos.
2_ Regulació neuronal del control de la ingesta en peixos a través del sistema de proopiomelanocortines (POMP) i del conjunt de receptors de melanocortines (MCRs).

P: Les marques tu o formen part d'un projecte més gran?
R:  Formen part d’un parell de projectes més grans, encara que a nivell més menut se decideix una mica en funció dels resultats que se van obtenint i dels avanços que anem fent..

P: Et sents satisfeta amb la feina que fas? Et sents realitzada amb la teva vocació científica?
R: M’encanta la meva feina, encara que reconec que de vegades és una mica estressant i sacrificada.

P: Pots dir-nos quin és el sou actual d'un investigador bàsic en aquest país?
R: Actualment un becari FPI (del ministeri) cobra uns 1000 €/mes, els primers dos anys sense contracte i els següents dos ja contractat. Un investigador sense plaça, com jo, cobra quasi 1500 €/mes i un científic amb plaça uns 2400.

P: Quines categories (si es poden dir així) hi ha dins el món de la investigació?
R: De més a menys important:
1_ Professor d’Investigació.
2_ Investigador.
3_Científic Titular.
4_ Ramón y Cajal.
5_Juan de la Cierva.
6_ JAE.
7_ Becaris predoctorals.

I a banda estan els Titulats Superiors, medis i els auxiliars de laboratori.

P: Hi ha possibilitat d'anar pujant en l'escala de la investigació, i arribar a assolir un càrrec més ben retribuït?
R: Actualment Espanya no dedica molts de diners a la investigació, amb la qual cosa no surten moltes places i arribar a Científic Titular és una mica difícil, però no impossible.

P: Què li recomanaries a un alumne/a que comença el batxillerat i que té interès per la investigació?
R: Que faci allò que li surt de dins. El primer dia de carrera a la Universitat, el professor ens va dir que acabaríem tots al paro, i jo encara estic aquí fent allò que m’agrada, així que no hi ha que desanimar-se...després, és veritat que la carrera investigadora és dura i no ho nego, però també és molt bonica, i a nivell personal, és gratificant.

Moltes gràcies, Maria, pel teu temps i els teus ànims.
____________

 
Coneixeu algun científic? Si la resposta és no i sempre heu tingut curiositat i dubtes al respecte d'aquesta professió, aprofiteu! Podeu deixar-li les preguntes que vulgueu a Maria en els comentaris. Nosaltres estem en contacte amb ella i penjarem les seves respostes.