dilluns, 21 de febrer de 2011

I això?. Per a algo servirà


Tenim la costum de preguntar-nos sobre la utilitat (benefici en molts casos) de les coses, volem saber si un esforç és inútil o no, ens agrada saber si el temps que emprem en fer les coses té un cost gratuït o no. Tot açò ho fem en molts casos per culpa d'una pandèmia (a Àfrica no hi ha massa casos encara) que no té vacuna però si tractament , el resultadisme agut, es a dir, fer les coses sempre a canvi d'un resultat abundós i si pot ser sense massa esforç i en poc de temps.
I la qüestió és, fa la natura el mateix?, es preocupa per què els seus esforços tinguen uns resultats?. Doncs sí, de fet el comportament de la nostra pandèmia no és més que una exageració d'un comportament natural, l'estalvi energètic. La diferència fonamental entre com ho planteja la natura i nosaltres és el temps. La natura no té pressa i nosaltres sí. L'evolució en la natura busca dissenys més econòmics i més productius, igual que nosaltres, però ella ho fa caminant a passes de milions d'anys i nosaltres volem comprimir-ho en decades (és com aquell acudit: Com ficaries 4 elefants a un Mini? - Dos darrere i dos davant.).
Però us pregunteu sobre la utilitat de coses que aparentment no us afecten?. No, jo crec que no tant, o almenys si ho feu crec que no us obsessiona la resposta. I com a exemple i nou repte de la setmana al mateix temps, Núria Marco (1r Batx.) de l'IES Jaume II de Tavernes de la Valldigna (València) es pregunta el següent:

"Tenint en compte que totes les parts del cos tenen una funció específica, per què tenen mugrons els homes?"

Si contínuament es pregunteu per la utilitat de les matemàtiques i no soleu preguntar-vos coses com aquesta, no cal que aneu al metge, ja esteu infectats per la pandèmia. No us preocupeu que jo igualment la patisc i el metge segurament també (sobretot si a banda de treballar en el segur té consulta particular). Això sí jo estic en tractament, ja veieu el bloc. Allà vosaltres.

Gràcies Núria. I esperem que Àngel, Meritxell, Isidre, Maria... tinguen més colaboradors.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Paisatges de la menudesa

"No m'agraden els espinacs, no" (tenia 8 anys). "Ummm, espinacs amb cigrons, que bo !!!" (tenia 20anys). "Li has posat panses als espinacs amb cigrons?, mmmm" (Actualment).
Aquest és un dels milers d'exemples on es demostra que els nostres sentits també s'eduquen, com en tots els tipus d'educació, amb temps i paciència. L'olfacte d'un bon catador de vins o d'un preuat perfumista no té perquè ser un don genètic, sinó que ha hagut un procés d'aprenentatge (vaja que la peli El perfum és una exageració). I igual ocorre amb l'oïda, qui no reconeix que la persona que camina o mou les claus dos pisos més avall és sa mare o son pare i no un altre veí?.
Però si hi ha un sentit que eduquem continuament, per ser el més important per a la nostra supervivència, eixe és la vista. La publicitat i la moda són dos exemples d'educació visual (forçosa i sense respectar els temps). Els canons de bellesa són un altre exemple d'educació per a la vista, no són iguals a tots els racons del món, ni tampoc a totes les èpoques de la història. I com he dit altres voltes, solem veure però no mirar, i això és qüestió d'aprendre també. Totes les arts plàstiques (fotografia, pintura, escultura,...) ens ensenyen a mirar. Les línies, els colors,... es poden convertir per un pintor (aficionat o no) en les espècies d'un bon menjar per un olfacte educat.
Amb això us vull dir que aprenem a olorar, a assaborir, a tocar, a escoltar, i a mirar. Crec que no fent-ho, ens perdem tant...
Tot aquest rotllo era per mostrar-vos els micropaisatges del món microscòpic d'un concurs de fotografia científica que convoca cada any Olympus (cliqueu ací).


Demà de vesprada el nou repte.

dijous, 17 de febrer de 2011

Inspiraciència 2010

Manolo, no el coneixeu veritat?. Us el presente, Manolo-bloguers, bloguers-Manolo. Doncs aquesta personeta, a banda d'un bon amic, és la barreja perfecta entre ciències i lletres, vaja un llibreinòman i un cienciadicte. I és ell qui aquesta setmana m'ha filtrat una informació que potser us interessa. Es tracta d'INSPIRACIÈNCIA, un atractiu concurs de relats sobre ciència.
El concurs consta de dues categories:
  • Juvenil de 12 a 17 anys.
  • Adult a partir de 18 anys.
Amb dues modalitats cadascuna:
  • Relats curts amb una extensió mínima de 800 paraules i una màxima de 1500.
  • Microrrelats amb una extensió màxima de 500 paraules.
Per enviar els relats heu de registrar-se primer al web del concurs (feu clic a INSPIRACIÈNCIA). Una volta fet açò, sols heu de triar la modalitat, redactar sencer un escrit relacionat amb la ciència (verídic o no), atorgar-li un títol i firmar amb un pseudònim (un nom fictici, per exemple, professor bacteri).
Teniu de temps fins el 28 de Febrer. Si teniu algun dubte digueu-m'ho, però de totes formes us deixe també les BASES DEL CONCURS per si voleu consultar altres qüestions menors com els premis,...
Atenció !!!!, no li feu cas a la data límit d'entrega que posa a les bases, perquè l'han ampliada fins la data que us he dit jo.
Dues últimes cosetes, el relat pot redactar-se en valencià o en castellà, i ull amb les faltes (demaneu consell, això si després d'haver-vos esforçat al màxim)
Va ànim, que escriure és debades i la imaginació a vosaltres vos ix per les orelles. Per cert, feu el favor de comunicar-ho als companys de lletres. Ah!, i si participeu i voleu compartir el que heu escrit amb nosaltres, millor que millor.

Inspireu-vos. Adéu.

diumenge, 13 de febrer de 2011

L'home que estimava amb el cor


PUM pum, PUM pum, PUM pum, Ve cap a mi?, sí...PUMpum, PUMpum,PUMpum. Quina calor, estaré roig segur. M'agrada tant...
Poseu-vos la mà al pit, tanqueu els ulls i ho sentireu. Si esteu relaxats el so és com l'aleteig d'un voltor, si teniu por en canvi, el so s'accelera com les ales d'un colibrí. És un so diferent a qualsevol altre. Una melodia que ompli d'oxigen les cèl·lules fent ballar el cos al seu ritme. És el vostre cor.
Ja veieu, no fa falta molta tecnologia per adonar-se de la importància del cor. Potser per això Cupido travessa cors i no cervells amb les seues fletxes. Vull dir, és més fàcil lligar l'amor i altres emocions a un órgan colorit que es mou rítmicament amb elles (com a l'exemple de l'inici), i no associar-les a un órgan gris, el cervell, que no mostra fàcilment cap signe de vida (no emana olors, no emet sons,...). Això és el que degueren pensar en l'antiguitat quan no tenien mitjans per saber que realment les emocions resideixen al cervell.
I pensareu, aleshores per què hui 14 de febrer hi ha cors a totes les tendes, mitjans de comunicació, etc.?. Doncs molt fàcil, perquè el cervell a banda de lleig, és molt llest. M'explique amb dos paraules, estètica i diners. Estètica, perquè encara que la veritat ha canviat, segueix sent més bonica la imatge d'un cor roig que la d'un cervell gris. I diners, perquè l'estètica i les emocions són la mescla ideal per atraure'ls.
Però hui no volia parlar-vos ni d'una cosa ni d'altra. Jo volia parlar-vos d'estima, de cors i de ciència. Volia que coneguereu l'emocionant història d'un metge de família valencià que amb la seua estima incondicional per la ciència (l'autèntica ciència) ha revolucionat la nostra visió del cor i el món de la cardiologia. No el busqueu als llibres de text que encara no el trobareu. Que paregudes són la ciència i la religió a voltes, no creieu?, bé, realment són els individus que "militen" en elles, els qui les apropen.
I no dic més, ací teniu un documental de pel·lícula del Dr.Francisco Torrent i Guasp.

Ale adeu, i seguiu dibuixant cors i no cervells amb guix a la pissarra.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Reptants externs


Mareeeeee, dimecres i encara no hi ha repte. Perdoneu adeptes (no hi ha res com ser optimista, jijij). La raó és que esperava una filtració exterior, ja us vaig dir dilluns que com no enviaveu reptes i la gent d'altres instituts sí, doncs.... Què us sembla?
Bé,... Be vol dir Berili?. Sí, sí,... Si?, de Silici?. Clar bacora,... Clor, Argó, Bari, Cobalt, Radi?. NOOOOOOO !!!!!,... Nitrogen, oxigen, oxigen,.... !!!. Prou,... prou,... prou,... jajajaj, prou és prou i prou.
Supose que hauràs endevinat que parlem dels elements químics de la taula periòdica, una forma d'ordenar els elements segons les seues característiques. Aquesta manera d'agrupar-los va desenvolupar-la al 1864 un rus siberià, Mendeléyev, amb una història familiar i amorosa digna de llegir en aquestos temps on l'educació es valora tant (a viquipèdia teniu una xicoteta part). Sols us diré que tenia 18 germans més, així que segur que la inspiració per agrupar i ordenar coses ja li venia de casa.
Bé, i anant per feina, com heu vist al primer paràgraf, és molt difícil trobar paraules les lletres de les quals no trobem en la taula periòdica. I això és el que ens proposa Àngel Gonzàlez des de Sant Andreu de la Barca.
Heu d'escriure cadascun de vosaltres una paraula que no es puga redactar amb "l'alfabet" de la taula periòdica. Solament això, una paraula, res més.

Àngel Gonzàlez 1r ESO B
Institut Montserrat Roig
Sant Andreu de la Barca.

Moltes gràcies Àngel. I ja avise que tinc un repte en la recambra des de Tavernes de la Valldigna.
Per cert, en el box us he deixat uns retallables per a qui vullga fer manualitats amb la taula periòdica.
Ale, a jugar al Scrabble amb la Periodic Table.


dilluns, 7 de febrer de 2011

Green piiiiiiiiiiiii

Anava hui amb la meua barqueta navegant per la xarxa, més concretament, ho feia per aigües de El País. Intentava pescar algun mollet d'eixos que tant us agraden, i quan ja pensava canviar d'aigües... voilà, ha picat un. A veure que us sembla.
Doncs resulta que el Natural History Museum de Londres estrena aquesta setmana una exposició nova, Sexual Nature. I direu, ahhhh !!!!, molt interessant si ens pagues el viatge, barbut. Però no, ni pense pagar-vos el viatge, ni cal que aneu. La qüestió és que dins de l'exposició es projecten vuit graciosos curtmetratges teatrals de la vida sexual de determinades espècies. Aquestos estan intrepretats i dirigits per Isabella Rossellini, la filla del famós director italià dels anys 40-50 (Stromboli, 1945) i de l'actriu Ingrid Bergman (Casablanca, 1942). A més, Isabella ha rebut l'assessorament científic de John Bohannon que escriu a Science.
Per altra part, els vuit curts, són tan sols una selecció d'un total de 28 filmacions englobades en una col·lecció realitzada per al Festival de Cine de Sundance del també conegudíssim Robert Redford. Anomenada inicialment Green Porno, la col·lecció va canviar el seu nom a Seduce Me perquè a un patrocinador no li agradava el títol. No li devia agradar el color verd, perquè la col·lecció no té res que amagar (ai si els patrocinadors vegeren amb els mateixos ulls Sálvame o altres exemples de violència televisiva gratuïta i "para todos los públicos").
Bé, calle ja i us deixe amb "L'Arca de Noé" un aperitiu de la sèrie que podeu consultar per complet al Sundance Channel.
Una última coseta, està en anglés, però ja us vaig dir que heu d'anar practicant.



Demà, el nou repte. Perdoneu el retràs, però ja que els peniscolans com dirieu vatros esteu dropos, doncs el repte ens el proposaran des d'altre institut.

Ale, cuideu-se que diuen al meu poble.

Resposta al repte dels constipats i el fred

En primer lloc, hem de tenir clar que fa falta el virus per a que es produïsca la infecció. És a dir, el fred per si mateix no pot provocar una grip o un refredat. Per exemple, els científics que treballen aïllats a una base a l’Antàrtida no agafen la grip si no és que tenen algun visitant que estiga contaminat amb el virus. I recordeu que a l’Antàrtida fa molt de fred!

El que ens hauríem de plantejar és si la calor elimina la possibilitat de refredar-se o només la redueix. Com que tots ens hem refredat o hem vist algú refredat a l’estiu, ens quedarem de moment amb la idea de que la calor té l’efecte de dificultar (però no impedir totalment) que ens infectem pel virus.

Arribats a aquest punt, podem pensar en dos maneres en què el fred podria intervindre: o bé augmenta la possibilitat de transmissió del virus, o bé dificulta la resposta del nostre sistema immunitari a l’ infecció. I aquí és quan comencen els nostres problemes per a resoldre el repte. De fet, la moralina (o moraleja, vaja) d’aquesta història és que la ciència encara no ens ha donat una resposta clara. Hi ha diverses hipòtesis, que han apuntat Xús i Isidre:

  1. Quan fa fred passem més temps en espais tancats plens de gent, fet que afavoriria la transmissió dels virus (no només de la grip i el refredat, també altres patògens es vorien afavorits per aquesta circumstància)
  2. Amb el fred, la nostra circulació sanguínia perifèrica disminueix, i per tant hi ha menys anticossos en llocs com les mucoses, que són la porta d’entrada preferent d’aquests tipus de virus.
  3. La combinació de baixa temperatura i humitat fan que els virus siguen més estables (més“forts”) fora del cos humà, i es mantinguen actius i amb capacitat per infectar durant més temps.
De moment, només la tercera opció té un experiment vàlid que li done una certa credibilitat. Hi ha un científic (Peter Palese) que ha experimentat amb porcs, i ha arribat a la conclusió de què temperatures superiors a 30º C o humitats superiors al 80 % fan impossible la transmissió del virus de la grip humana, i que les condicions ideals per a que es puga produir són 5º C i una humitat relativa d’un 20 a un 35 %. (http://sciencewatch.com/ana/st/h1n1/09novSTh1n1Pale/)
L’experiment s’ha fet amb porcs, i només amb el virus de la grip, no amb els del refredat, però ara mateix sembla l’explicació que té més punts per guanyar. El que passa és que encara no tenim prou dades com per a estar raonablement segurs. I dic raonablement perquè la ciència no pot donar seguretats absolutes. El que fan els científics (entre altres coses) és plantejar hipòtesis, dissenyar experiments que puguen validar-les o invalidar-les, interpretar els resultats, utilitzar-los per fer prediccions, vore si aquestes es complixen, i finalment, intentar que el coneixement obtingut explique (encara que parcialment) la realitat.

I ara mateix no hi ha prou experiments, els científics no li han dedicat prou esforços com per a tindre una explicació més completa del problema. Podria ser que les tres possibilitats (i alguna més) formen part de la solució.

El cas és que la realitat continua el seu camí, amb o sense científics estudiant-la. Si algú pensa en un experiment que puga aportar una solució al problema que hem plantejat, que no deixe de dir-ho al bloc!

Sefo