Que poc m'agradaven la literatura i les lletres en general, quan anava a l'institut. Que tonto era.
Ací vos deixe un diàleg entre una mare mantis religiosa i el seu fill. Aquest és un de tants contes o històrietes amb personatges naturals que es recullen a un llibre anomenat Ets una bèstia, Viskovitz d'un tal Alessandro Boffa (biòleg). El llibre vos el recomane perquè és fàcil de llegir i tracta la zoologia amb microdiàlegs ben graciosos.
- Com era el papa? -vaig demanar a la mare.
- Cruixent, una mica salat, amb molta fibra.
- Vull dir abans de menjar-te'l.
- Era un homenet insegur, neguitós, neuròtic, tal com sou tots els mascles, Visko.
Em sentia més a prop que mai d'aquell pare que no havia conegut, que s'havia dissolt a l'estómac de la mare mentre em concebien. D'ell, no n'havia rebut caliu, sinó calories. "gràcies", vaig pensar. "sé que significa per un pregadéu (mantis) sacrificar-se per la família."
Em vaig aturar en un moment de recolliment davant de la seua tomba, és a dir, la meva mare, i vaig resar un miserere.
Al cap de poc (per què resulta que cada vegada que pensava en la mort tenia una erecció) vaig pensar que ja havia arribat el moment d'anar a veure la Ljuba, l'insecte que estimava. Feia prop d'un mes que l'havia coneguda, al casament de la meua germana, que també va ser el funeral del meu cunyat, i vaig restar presoner de la seua bellesa cruel. Des d'aleshores no havíem deixat de veure'ns. Com havia estat possible? Déu m'havia beneït amb el do més valuós per als pregadéus mascles: l'ejaculació precoç, condició necessària per a tota història d'amor duradora. La primera setmana només havia perdut un parell de potes, les prensores, la segona el protòrax amb els annexos per al vol, la tercera...
- No ho facis, Visko, per l'amor de Déu! -es van posar a cridar-me els meus amics Zucotic, Petrovic i López, enfilats damunt de les branques més altes. Per a ells, la femella era el dimoni i la misogínia una missió. Eren uns desviats sexuals o disfuncionals d'ençà de la metamorfosi, havien fet vots sacerdotals i es passaven tot el sant dia mastegant pètals i recitant salms. Eren molt religiosos.
Pero no hi havia cap pregària que em pogués aturar, no pas ara que sentia el sospir glaçat de la meua bella, la ronca remor de les seues membranes, la seua rialla fúnebre. Vaig avançar frenèticament en direcció a aquells sons amb l'única pota que em quedava, repenjant-me en la meua erecció, esforçant-me per visualitzar la glòria de les seues formes, ara que no les podia veure perquè ja no tenia ocels, ara que no les podia olorar perquè ja no tenia antenes, ara que no les podia besar perquè ja no tenia palps.
Per ella, ja havia perdut el cap.
Espere que vos haja agradat la historieta i vos animeu a llegir-lo. Si voleu també puc deixar-vos-el, sempre que el tracteu com cal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada