Ciències a Peníscola

Resposta al repte "Què passaria amb un termòmetre a l'espai?"

2011-12-19T12:45:00.004+01:00

Hola a tots, soc Manuel, professor de Física i Química a l'IES Alfed Ayza, de

Peníscola. Us pose la resposta al repte"Què passaria amb un termòmetre a l'espai?"

Abans de res, dir que hi ha alguns comentaris molt encertats.

Comencem per definir la temperatura. La temperatura està relacionada amb la velocitat mitjana a la que es mouen les partícules, per tant, si a l'espai no hi ha partícules, o hi ha molt poques, no podem parlar de temperatura en aquest sentit. D'altra banda, hem de veure amb quin instrument mesurem la temperatura (el termòmetre emprat) No serveixen els termòmetres habituals, per què a molt baixa temperatura estan congelats. Sols podem utilitzar termòmetres que mesuren la radiació, ¿per què?: Qualsevol cos que no estiga a temperatura zero absolut (zero kelvin o -273,15ºC) de temperatura emet una radiació que podem mesurar (com quan un metall està al roig viu, que emet llum, però aquesta llum és en microones per a temperatures properes al zero absolut). Doncs bè, a l'espai no podem dir que tenim ninguna temperatura, sols podem dir a quina temperatura estaria un objecte que nosaltres posarem allí, i açò sols podem saber-ho si mesurem la radiació que hi ha a aquell punt. Si mesurem aquesta radiació veiem que correspon a aproximadament 2'7 Kelvin o -270,5 ºC. Aquesta radiació correspondria segons les últimes teories acceptades a la radiació de fons del "Big Bang".

NOTA: Tot aço seria així si estem parlat de l'espai profund, lluny de qualsevol cos que poguera emetre energía cap al nostre termòmetre.

Gràcies a tots per les vostres respostes.

Medicina regenerativa

2011-12-14T13:35:00.001+01:00

Una nova aportació de l'alumnat de 1r de batxillerat de Ciències per al Món Contemporani de l'IES Alfred Ayza de Peñíscola. El comentari de la notícia el signa Marta Galán.

Nou pas en medicina regenerativa cardíaca

Font:

Declaracions recollides per Europa Press per a l’ABC

Notícia publicada en la Web de l'ABC

Abstract

Un equip d'investigadors ha comprovat en un estudi amb ratolins, que les cèl·lules mare progenitores, són capaces de regenerar-se després d'haver-se produït un infart de miocardi.

Paraules clau

Cèl·lules mare progenitores: són cèl·lules mestres pluripotencials que poden desenvolupar-se, diferenciar-se i reemplaçar a qualsevol cèl·lula o teixit. Hi ha dos tipus de cèl·lules mare: les embrionàries i les somàtiques o adultes.

Epicardi: és una membrana viscosa que cobreix la superfície externa del cor. Juntament amb la capa parietal, constitueix la borsa pericàrdica en què es troba el cor.

Cardiomiòcits: són cèl·lules del miocardi o múscul cardíac que tenen la capacitat de contreure's de forma espontània i individual.

Isquèmia cardíaca: es produeix quan una artèria s'estreny o s'obstrueix momentàniament, impedint que la sang arribi al cor.

Molts investigadors pensen en la possibilitat de fer transplantaments de cèl·lules estimulant les cèl·lules del propi pacient, evitant així que aquest les rebutgi.

Recentment es va publicar en la revista Nature que un equip d'investigadors de la Unitat de Medicina Molecular de l'Institut de Salut Infantil de Londres (coordinat per Paul R.Riley), van comprovar en un estudi realitzat amb ratolins, que les cèl·lules mare progenitores són capaces de regenerar-se després d'un infart de miocardi. Aquestes cèl·lules contribueixen a la formació de cardiomiòcits que no provoquen rebuig després del transplantament.

L'equip de PR.Reley, en treballar amb cèl·lules mare progenitores, va descobrir que aquestes són capaces de transformar-se en diferents teixits. Aquestes cèl·lules folren el cor (epicardi) però tendeixen a adormir-se; llavors, per activar-les, els investigadors han utilitzat un fàrmac anomenat Timosin Beta 4. Gràcies a aquest fàrmac s'ha pogut observar una millora en el bombeig de la sang, en la reparació del teixit i en el gruix de les parets del cor.

Ara bé, segons la fundació Britànica del cor, aquest fàrmac trigarà uns deu anys a poder aplicar-se en humans. Però malgrat això, el descobriment representa un pas molt significatiu en la teràpia basada en cèl·lules mare, teràpia que podrà ser aplicada en pacients amb isquèmia cardíaca.

En conclusió, aquest fàrmac pot convertir-se en la base de la investigació cardíaca i contribuir a millorar la qualitat de vida dels pacients.

http://www.abc.es/salud/noticias/nuevo-paso-medicina-regenerativa-cardiaca-9431.html

Altra informació que he utilitzat:
http://www.embrios.org/celulasmadre/definicion_celula_madre.htm

http://www.revespcardiol.org/es/revistas/revista-espa%C3%B1ola-cardiologia-25/el-epicardio-las-celulas-derivadas-epicardio-multiples-13037779-articulo-revision-2002

Què passaria amb un termòmetre a l'espai?

2011-11-19T19:29:00.001+01:00

"Hola! Bon dia!. Som la classe de 2n d'ESO A de l'Institut Escola Joan Miró (Miami Platja). Avui fa bon temps aquí a quasi tot el país i demà hi haurà pluges pel litoral, però us heu parat a pensar com és el clima a l'espai?, sent un astronauta que tindries fred o calor?. De fet, quan tinc febre, em poso el termòmetre i veig que marca 42ºC em pregunto... quina temperatura marcaria un termòmetre a l'espai?.

Estem estudiant el tema de "calor i temperatura", i entre tants estudis ens ha sorgit la pregunta. És un bon misteri que encara ningú ha pogut respondre, hahaha. Ens podrieu ajudar a contestar?. Animeu-vos a participar. Gràcies."

Ja veieu que he tornat a fer un collage amb els escrits dels alumnes per el·laborar un nou repte. Ara ja sabeu, és el vostre torn. A veure si sentim la calor de Gandesa, Peníscola, Badalona, Alzira, la Pobla,...

Adéu xicones i xicons.

Sapiens vs neandertals

2011-11-14T12:39:00.001+01:00

Tornem a estar per aquí, però aquesta vegada no és per a penjar un repte sinó per encetar una nova secció en el bloc: aportacions de l'alumnat de Ciències per al Món Contemporani.
Els temes exposats seran diversos i el seu tractament també (com diversa és la vida, tanmateix). El ritme de notícies dependrà de les ganes de treballar de l'alumnat (demostrarem quina és la capacitat organitzativa dels i les alumnes de 1r de batxillerat, però jo tinc la teoria que, com és obligatori, a final de curs tindrem una gran descàrrega de notícies de ciència. Ja vorem si confirmo o no la teoria).
Comencem amb un tema que arrossega seguidors (els neandertals sempre ens han intrigat!) i li hem d'agraïr a Ximo Gálvez l'elecció. Adjunto el text i, si hi ha preguntes, teniu els comentaris a la vostra disposició.

Neandertales y Homo sapiens: una competencia que duró 10.000 años en la Península Ibérica.

Autor: Enrique Baquedano, director del Museo Arqueológico de Madrid

Abstract: A partir de un estudio científico se ha comprobado que los Homo sapiens y los neandertales convivieron juntos muchos años pero estos últimos se acabaron extinguiendo por varias causas.

Los neandertales y los Homo sapiens vivieron juntos alrededor de 10.000 años en la Península Ibérica. Durante ese tiempo, compitieron por el acceso a la caza en los mismos nichos* ecológicos y también se dieron casos de mezcla entre ellos, reproduciéndose principalmente machos neandertales y hembras sapiens. Aunque no se sabe ciertamente el motivo de extinción de estos homínidos*, creen que fue por el retraso tecnológico o una peor organización social respecto a los sapiens.

Las diferencias, en algunos casos, fueron determinantes, como en la caza. Mediante el análisis de varios restos hallados se ha podido saber que mientras los sapiens utilizaban proyectiles* para cazar, los neandertales sólo disponían de lanzas y jabalinas con lo que estaban más expuestos al peligro. Es muy normal encontrar patologías* en los huesos ya sean roturas o fracturas de brazos, en las piernas y en la cabeza. Otra diferencia que también dificultó la pervivencia de los neandertales fue que los neandertales eran grupos más reducidos que los sapiens y además poseían una estructura social menos jerarquizada. En los 80.000 años que poblaron la Península Ibérica evolucionaron y mejoraron sus hábitos, una de las características que les situaron en desventaja con los homínidos competidores. El cilindro corporal de los sapiens era más ancho que el de los humanos actuales y eran más fuertes, aunque estaban más preparados para andar y para perseguir animales que para correr. Desde ese punto de vista, los sapiens estamos preparados para cazar en velocidad y no en persecución, como harían los neandertales.

Toda esta serie de características que tenían los sapiens y no los neandertales hizo que se extinguieran, quedándose así el grupo mejor, de los que nosotros provenimos.

Fuente: http://www.dicyt.com/noticias/neandertales-y-homo-sapiens-una-competencia-que-duro-10-000-anos-en-la-peninsula-iberica

Nicho: Concavidad formada para colocar algo

Homínido: Se dice del individuo perteneciente al orden de los primates superiores, cuya especie superviviente es la humana

Proyectiles: Cuerpo arrojadizo, especialmente si se lanza con arma de fuego; p. ej., una bala, una bomba, etc.

Patología: Conjunto de síntomas de una enfermedad.

La mosca no s'estampa perquè....

2011-11-04T12:48:00.001+01:00

Hola a tots, soc Manuel, professor de Física i Química a l'IES Alfed Ayza.
Vaig a intentar contestar a les preguntes d'una en una. La primera: la mosca va dins del cotxe, però està volant a l'aire que hi ha dins del cotxe. Quant el cotxe agafa la velocitat també li dona eixa velocitat a l'aire de l'interior i, per tant, la mosca també agafa eixa velocitat. La mosca no està volant a 100 km/h, per exemple, vola molt lentament, però el cotxe (i l'aire del seu interior) sí que va a 100km/h. Per altra banda, quan frena o accelera el cotxe, ¿per què no s'estampa contra el vidre? En este cas hem de tindre en compte les lleis de la inèrcia: "Un cos es manté en repòs o en moviment mentre no actue sobre ell una força neta diferent de zero" La inèrcia, a més d'amb la força, està relacionada amb la massa. Quanta més massa té un objecte, més inèrcia té, i quant menys massa, menys inèrcia. Quan el cotxe frena, nosaltres tendim a mantindre'ns en moviment, i per això ens tirem cap endavant, i si no estiguessem nugats al seient amb el cinturó de seguretat, ens "estampariem". El mateix passa quant accelerem: si anem a l'autobús drets i este accelera ens n'anem cap arrere (tendim a quedar-nos on erem). A la mosca li passa el mateix, el que passa és que té molt poca massa, i amb un poquet de força que faça contra l'aire en el que està volant, aconsegueix moure's amb ell i mantenir-se en la posició, mentre el cotxe s'encarrega d'accelerar l'aire del seu interior. Sinó, proveu a accelerar amb un descapotable i voreu on va a parar la mosca.
Espere haver aclarit els dubtes.

Per què la mosca no s'estampa?

2011-10-27T20:17:00.001+02:00

"Hola, som els alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Terra Alta (Gandesa). Fa dies que a la classe de ciències de la Cinta va sorgir una pregunta curiosa mentre estudiàvem el moviment. No us heu preguntat mai com una mosca que va volant dins d'un cotxe que va a 120 km/h s'aguanta al vol si en realitat no pot volar a tanta velocitat?. Per què no s'estampa (empotra, empastra,...) contra el vidre?. Com pot volar?. També tenim el dubte... si el cotxe frena, nosaltres ens movem, però a la mosca que li passa?, es queda quieta?.

I per això hem tingut la idea de preguntar-ho aquí, a veure si vosaltres ho podeu resoldre i ens oblidem ja, que pobra mosca... la tenim agotada de tanta volta.

Esperem que ens doneu una bona resposta, ens donarà una bona alegria. Gràcies."

Aquesta és la unió per fragments de 8 o 9 textos diferents (il·lustració inclosa) dels alumnes de Gandesa. Jo sols he fet copiar i pegar, no he afegit res.

Ja veieu que açò ja no para, i crec que Rosa, Cinta, Carme, Manolo, Pedro, jo... i qualsevol altre profe de ciències que participe al bloc, estaran molt contents de veure que vosaltres, alumnes de diferents instituts, que ni tan sols es coneixeu comenceu a agarrar el bloc pel mànec. Perquè li faltava el més important, la vostra participació. Així que ara que l'heu agafat, no el solteu. Llegiu, proposeu, comenteu, critiqueu, ... però estigueu, que ve l'hivern i farà fred per quedar-nos sols.

Fins ara.

Resposta al brrrrr, poooop, shhhh

2011-10-26T21:40:00.000+02:00

Toc, toc,... es pot?, perdoneu ja sé que arribe un dia tard, però he fet la feina (tinc el justificant dels pares).

Bé, bé, realment estic bocabadat per la participació. Del Sud, del Nord, de la costa, de l'interior, del Barça, de Miami, de....

Però anem a l'all, a la resposta del repte. Ja sabeu que la telenovel·la volcànica de El Hierro ha pasat el seu punt àlgid, però sense haver cesat totalment. La gent ha tornat a les seues cases perquè els gasos de sofre (olor a ou podrit) i el risc d'erupció perillosa s'han reduït. Malgrat això, tot el conjunt de l'erupció ha creat una nou volcà submarí d'uns 100m d'altura, es a dir, que de moment ni molt menys s'ha creat una illa nova com va passar a Islàndia l'any 1963 amb la creació de l'illa de Surtsey.

En quant a les vostres respostes, en general estan més que bé. Sincerament, pensava que tant de shhh, brrrr, ... us embolicaria, però no. La Cristina va posar el llistó alt parlant ja de pressió, gasos,... , però al mateix temps us ha donat alguna idea. D'eixa forma molts altres com els alumnes de La Pineda (Ainoa, Dori, Xènia, Marielena, Sukaina, Tamara,...) i l'Ivan de Miami, també correctament, heu relacionat l'acumulació de pressió a la cambra magmàtica del volcà amb els terratrèmols. La resta heu aportat la sal que faltava, vull dir, la relació entre els succesos i els sorolls que jo vaig escriure. De fet, el repte es tractava d'això, i així molt bé Isabel i Victòria de Peníscola i Guillem de Gandesa, i especialment, Jose Martos que ha analitzat els sorolls, un a un, intentant assignar un fet geològic a cadascun d'ells.

I pensareu, però quina és la resposta?. Doncs, com moltes voltes hi ha tantes possibilitats com interpretacions dels sorolls. Com jo ho vaig imaginar, era un paral·lelisme entre un volcà i una ampolla de cava, si la sacses s'acumula pressió dins, al volcà s'acumula també (però sense sacsar). El brrrrrrr podria ser el soroll dels terratrèmols (trencaments) produits per tanta pressió sense eixida (un indici d'una possible erupció). El pooop és el soroll del tap de l'ampolla i seria també l'inici de l'erupció al volcà al sortir el magma per una zona de baixa pressió (segurament afavorit pels trencaments/terratrèmols previs). I finalment, el shhhhh seria el so que emet la bromera del cava i paral·lelament al volcà il·lustraria com la lava surt poc a poc.

Ja veieu que tot ho havieu escrit també vosaltres, solament heu de trobar la manera de ser clars i seductors escrivint. Així que enhorabona a tots i totes.

Per cert, Jonathan, com diuen al teu poble "sossegat" home, no cal que sigues tan expressiu i respecte a la resposta del canvi climàtic, en fi... ja saps no?.

I enllaçant amb els terratrèmols, ja sabeu que a Turquia n'ha hagut un de gros i he pensat que potser voleu informar-vos millor al Centre Sismològic Euromediterrani (ací també), o com sempre a l'IRIS americà. Fins i tot, per als més frikis, ací teniu un enllaç turc.

Molta de tota aquesta informació us pot quedar gran, però solament pels mapes ja val la pena.

I sense més em despedisc anunciant-vos que el nou repte ja el tinc ací. No l'he fet jo sinó els alumnes de 2n d'ESO de l'IES Terra Alta de Gandesa. Però, si em disculpeu el pujaré demà que els ulls em fan roda.

Adeu i fins demà.

Un brindis per El Hierro

2011-10-13T23:40:00.000+02:00

Noooooo, no la sacses, brrrrrrrrrrr, poooop !!!!! shhhhhhh!!!!.

Doncs sí, estem de cel·lebració i amb cava. Què celebrem?, una erupció de coses. Primer que res l'inici de curs tan impetuós que Rosa i vosaltres li heu donat al bloc (benvinguts als primerencs peníscolans); segon, que el bloc comença a universalitzar-se més (gràcies als alumnes de Miami-platja i als de la Cinta de Gandesa); tercer, que feia al voltant de 40 anys que no hi havia cap erupció volcànica a les Illes Canàries;...

I ací ens parem, i més que informar-vos, el que faré serà donar-vos les eines per a que ho feu vosaltres (els de Miami ja sabeu que estic un poc pesat amb això de què mastegueu vosaltres i no jo).

Com tots sabeu El Hierro està tenint un episodi volcànic apasionant des del punt de vista geològic i podeu fer un seguiment diari a l'Institut Geogràfic Nacional i a més, ací us deixe un gràfic elaborat per El País que té alguna mitja veritat, però que és prou concís.

Amb tota aquesta informació, ara podem tornar a la metàfora del principi... Noooo, no la sacses, brrrrrrrr, poooop !!!, shhhhhhhh!!!

Què vol dir aquesta frase i quina relació té amb l'episodi de El Hierro?. No sé si s'enten, ja m'ho direu, però aquest és el nou repte setmanal. A veure qui ho pot explicar millor.

Perdona Rosa, no t'ho he comentat, ha sigut pensat i fet.

Fins ara xicones i xicons.

Ser o no ser un fòssil...

2011-10-13T16:32:00.002+02:00

No anem a donar abast si la participació al bloc es manté a aquest nivell durant tot el curs! No cal dir que estem més que agraïts per la dedicació mostrada. Esperem que això no siga (com diuen en algun poble) sortida de cavall i parada de burro, però estem convençuts que no serà així, perquè les noves generacions arriben fortes. Com diu Jordi, ens espera un blogany molt intens.

I passem al que de veritat us interessa. Com diu Rosa Urquizu en un dels comentaris, "anem a seguir el joc d'investigar i saber més coses!"

Començarem dient que en la resposta a aquest repte té més importància la manera en com heu reflexionat i observat i buscat informació, que no trobar el veritable origen de la roca en qüestió. Anirem fent referència a tots els comentaris que heu anat deixant, indicant si han estat més o menys apropiats i si han ajudat a trobar una solució raonada.

Hem de vigilar molt a l'hora de fer afirmacions o negacions, sobretot si no som especialistes en la matèria (que és el cas de tots nosaltres). Cal vigilar el llenguatge i utilitzar les paraules més apropiades en cada context. En ciència no es poden dir les coses a la babalà – no, si es vol trobar la veritat. Així doncs, Àlex diu que "NO és una pedra" (en majúscules) i Agustín i Vicent neguen rotundament que es tracte d'un fòssil. Aquests comentaris no deixen de ser opinions, res més, perquè no els acompanyen de cap observació concreta (ja ho remarca Luna Amaya en un altre comentari). A més, Àlex, el concepte “pedra” és molt genèric: tant les roques com els minerals (com els fòssils que estan fets de roques i minerals), són pedres.

Passem ara a les observacions que heu fet. Això sí, el que hem d'evitar si es vol ser un/a bon/a observador/a és deixar-se dur per la imaginació, ¿com sinó ha arribat Andrei a veure restes de petjades d'animals o d'insectes en aquesta roca? Jose ha buscat tortugues fòssils per internet, i es veu que sí que ha vist certa semblança. Guillem de Gandesa diu que la pedra també li pareix un fòssil. Fins i tot Andrea li ha vist el forat del cap (no s'haurà deixat dur per la seva imaginació, també?). Saray ha observat que “està tapat pels dos costats”. Isabel també diu que els forats s'han tapat amb terra. Suposem que voldrà dir els forats per on treuen les potes?

Lucia, en canvi, diu que ha vist fotos de fòssils i que no s'assemblen; i Eloi diu que alguns es pareixen i alguns altres no. Comprovem, per tant, que les observacions no us han portat a cap conclusió en comú. Aquí teniu un enllaç amb una col·lecció de fotos de fòssils de tortuga.

Potser haguera fet falta buscar què s'havia de mirar. Per classificar les tortugues vives s'usen paràmetres com la coloració del cap o de la closca, factors que no es conserven en els exemplars fòssils, però la geometria de les plaques de les closques sí que es conserva i té un patró més o menys constant, cosa que no s'observa en la nostra mostra problema (primera dada per començar a pensar que no és un fòssil)

Respecte a la forma dels fòssils de tortuga, algun dels comentaris afirma que si són allargats i plans (Eva) i Víctor, de Miami Platja, es pregunta precissament si els fòssils no han de ser tots plans. Doncs ja heu pogut comprovar en les fotografies adjuntes que de formes i tamanys n'hi ha per a tots els gustos. I si és per generalitzar, els caps de fèmur fòssils de dinosaure no en tenen res, de plans. Mireu sinó aquests trobats a Morella:

Jaciment d'ossos de Sant Antoni la Vespa (Morella)

www.morella.net

Un detall en la informació que vam donar ha passat desapercebut per tots menys per Andrei, que comenta que la pedra la van trobar en un barranc de Benicarló, segons ell per on passava un riu. No és cap tonteria. Si mai teniu cap dubte sobre si heu trobat un fòssil o no, fixeu-vos bé i anoteu amb detall el lloc on l'heu trobat. Els paleontòlegs especialitzats troben molts fòssils precisament perquè saben on anar a buscar-los. No en totes les capes de sediments hi ha fòssils, i menys de tortuga. Segons informació de la Societat Americana de Paleontologia, les primeres tortugues van aparèixer a finals de Triàsic. Caldria comparar-ho amb l'antiguitat dels materials de la zona on es va trobar aquesta roca. Aquest barranc de Benicarló, ho podem afirmar, no és zona de fòssils (una altra dada que ens ajuda a descartar la hipòtesi que es tracta d'un fòssil).

Molt bona l'observació sobre els colors o tonalitats que té la pedra (com ha fet Eva i Eloi). En realitat, aquesta informació ens ajuda a determinar (encara que no sempre ho deixa clar) la composició mineral. En aquest cas, els colors rojos o rosats indiquen que hi ha ferro en la seva composició, i els tons verdosos que assenyala Eva fan pensar que es tracta d'un mineral anomenat limonita i que es forma per alteració d'altres minerals ferruginosos.

I quin color tenen els fòssils? Estel diu que són més clars. Bé, en realitat, poden presentar molts tipus de coloracions; el color pot ajudar a determinar el mineral que forma la roca (o el fòssil) però no diu res sobre l'ésser fossilitzat (si és el cas).

El procés erosiu (com diu Andrea Rodríguez) també ha participat en la formació d'aquesta singular pedra. Cal pensar que originàriament, no tenia aquesta forma i, si s'ha trobat enmig d'un barranc, l'aigua l'ha anat erosionant, aconseguint aquesta forma arredonida.

Per a que es forme un fòssil han de passar, efectivament Rosa, molts d'anys. Per això comentes que potser es tracte d'una pedra antiga. Però, què és una pedra antiga? Sembla que, per a tu, és més jove una pedra antiga que un fòssil? Doncs bé, els fòssils han de tenir com a mínim 10000 anys d'antiguetat i les roques -uf, les roques!-, n'hi ha de més antigues i també de menys. Penseu que estem parlant de temps geològic, un poc diferent a l'escala de temps que més dominem, la de la vida humana (posem, estirant, 100 anys!), o el temps que ha quedat registrat en la història (estem a l'any 2011 més uns pocs milers més d'anys abans de Crist) – tot poca cosa comparada amb l'escala geològica.

I, finalment, tenim el comentari d'Eva (i també d'Estel i Vicent) que afirmen que es tracta d'una roca sedimentària. Hem trobat a faltar el per què d'aquesta afirmació, sembla que més encertada. Veritablement té més aspecte de sedimentària, però sobretot pel tacte (sentit que no es pot experimentar virtualment), ja que la seva superfície rugosa semblava com la sorra compactada de la platja.

Potser podem arribar a la conclusió de Victòria: "la veritat, Rosa, és que no sé què dir-te!" Però sí que hem aconseguit descartar possibilitats i acostar-nos a allò més probable.

I ara ve l'as que teníem amagat a la mànega (no hi ha res com recórrer als especialistes en cas de dubte): ens hem posat en contacte amb Manolo García Sanz, germà de la nostra estimada "conserge", Chelo, i gran especialista en fòssils. El vam convidar fa tres o quatre anys a fer una xerrada al centre; potser va sent hora de tornar-lo a convidar.

El nostre assessor científic (moltíssimes gràcies, des d'aquí) diu que la nostra mostra es correspon a un mineral, una massa limonítica ferruginosa formant nòduls en concrecions i molt erosionat. Molt probablement sigui d'un jaciment on hi ha aquest tipus de nòduls a Cervera i que haurà baixat per la Rambla fins al lloc on l'han trobat.

Sembla, que les nostres averiguacions no s'apartaven tant de la realitat, no? Però tant si hem encertat de ple com si no, el més interessant ha estat el camí.

I parlant de camí, mentre buscàvem informació sobre tortugues, fòssils, minerals, ... ens hem trobat amb un concurs de contes al que us convidem a presentar-vos. L'organitza l'Institut Català de Paleontologia, i té per nom Històries Fòssils. Amb l'interés que heu demostrat, no dubteu a participar-hi!

Deures per a l'alumnat de Biologia de 4t d'ESO

2011-10-13T14:44:00.002+02:00

Aquí teniu les fotos de la simulació d'una erupció volcànica que hem fet amb l'alumnat de Biologia i Geologia de 4t d'ESO.
Ara és feina d'ells i elles explicar el procès, què són i què representen cadascuna de les capes que es veuen a la fotografia, i quines semblances i diferències té el model amb la realitat.
Us esperem!

Te porto un fòssil de tortuga!

2011-09-30T23:44:00.001+02:00

Ja sabeu què passa quan un “organisme” surt de la letàrgia, no? Efectivament, que li costa agafar el ritme. Doncs això és el que m'està passant ara mateix (i més, a les hores en què m'hi poso), que sembla que no trobo les paraules per encetar aquest nou blogocurs acadèmic. La falta de pràctica després de tres mesos de parada blogològica. Però no podiem deixar passar més temps: la gent m'ha arribat a parar pel carrer per preguntar-me si el bloc continua!!!

Sí, sí, continuem estant aquí. Estem vius i algun nou projecte tenim pel cap. De moment, n'avancem un, ja que aquest curs m'he proposat personalment donar més cabuda a la participació de l'alumnat. Així doncs, veureu que periòdicament l'alumnat de 1r de batxillerat de Ciències del Món Contemporani publicarà notícies científiques comentades. De moment, n'hi ha una que ja està al forn, però que encara no està cuita del tot. A veure quan acaba la cocció i estrenem la secció!

I com que continuo un poc espessa, passo a proposar-vos un repte científic (secció que comença a ser un clàssic i que mantindrem amb especial cura i molta estima). El repte, però, en aquest cas serà visual. No estava previst, de fet l'ha proposat (sense ell saber-ho) un alumne de 1r d'ESO que avui m'ha portat ni més ni menys que 3 regals (quina forma més bonica -no trobo un adjectiu més adequat- de començar el curs!) El primer estava viu, i forma part del projecte que hem començat en aquest grup i que hem batejat com a L'hàbitat del bitxo bola (engresca, eh!). Vos anirem informant de com evoluciona l'experiment – ara estem en una incipient fase de disseny. El segon obsequi ha estat una petxineta que ha entrat a formar part de la col·lecció del laboratori (gràcies, Jordi, per classificar-les en el seu moment). Crec que hi ha una foto d'aquesta col·lecció per algun menú lateral del bloc.

I ara ve el tercer regal i l'objectiu del primer repte del nou curs. Mireu atentament i a vore què hi veieu:

M'ha dit que ha trobat aquesta curiosa pedra en un barranc de Benicarló. Perdoneu, però les fotos les he fet de pressa i corrents i no hi he posat l'escala, però la llargada màxima no arriba als 10 cm. L'alumne, tot orgullós, m'ha dit: te porto un fòssil de tortuga! Jo li he comentat què en pensava però no us ho diré, com a mínim fins que no passe un temps, perquè els que heu de dir alguna cosa ara sou vosaltres. Esperem que no us coste tant com a nosaltres despertar de la letàrgia. Que torne l'activitat al bloc!

Crec que vaig a la velocitat de la llum

2011-07-01T20:16:00.013+02:00

Ffffffffiuuuuuuuuuu,

Em veieu venir?. Vaig a la velocitat de la llum, sí, sí. Què com ho sé?, doncs perquè s'ha parat el temps des de fa dos dies quan vaig acabar les opos, jiji. Per cert, si em veieu de color roig a aquestes velocitats és perquè estic expandint-me (ja pese 73 Kg.) com l'Univers.

Bo, vaig a intentar aminorar la marxa per tornar a posar en marxa el rellotge del bloc. I parlant de rellotges, tenim pendent un repte, no?. Bé, crec que parle sol, perquè a aquestes altures ja esteu fent el rellotge de sol a la platja amb els vostres cossos. Tranquil Sefo que sé que tu estàs ahí.

Però, dona igual, anem a tancar l'any de reptes com cal. Com bé has dit Nel·lo, aquest era un repte difícil, però has aparegut tu Sefo per il·luminar-nos molt bé.

En efecte, les primeres particions de temps es van fer tenint en compte l'observació de processos cíclics (repetits) naturals, com els dels astres (Sol i Lluna). Així, el concepte de dia és el primer que apareix per la fàcil observació de la nit i el dia. De la mateixa forma els antics mesos van ser lunars, es a dir, un mes era el temps transcorregut entre una lluna nova i la següent (l'equivalent a 29 dies, 12 hores i 44 minuts actuals). I els anys?, doncs els primers eren anys lunars (amb 12 mesos llunars) i els anys solars... això ja és massa complex de sintetitzar. Per què 12?, doncs per què era el nombre de mesos lunars que cabien dins del cicle anual de les estacions, el més antic per simple observació. I com he dit, més avant, amb l'avanç de l'astronomia i la matemàtica, es va saber que l'any solar era l'equivalent a 365 dies aproximadament, i aprofitant la divisió en 12 parts ja existent, es va repartir de la manera actual (amb mesos de 3o i 31). Ja veieu que curiós, eh?

Us deixe una entrevista interessant.

Tots eixos conceptes temporals han donat lloc a molts tipus de calendaris basats en l'astronòmia. Però, hi ha alguns de ben curiosos que s'han basat en altres cicles naturals no tan regulars com els calendaris estacionals. Un exemple també és el peculiar calendari dels druides celtes que es basava en l'inici de la floració d'arbres o plantes.

Mes	Arbre associat	Nom científic	Dies que compren
Beth	bedoll	Betula pendula	24 desembre - 20 gener
Luuis	servera	Sorbus aria	21 gener -17 febrer
Nion	freix	Fraxinus sp.	18 febrer - 17 març
Fearn	vern	Alnus glutinosa	18 març - 14 abril
Saille	salze	Salix sp.	15 abril - 12 maig
Vath	arç / perer silvestre	Crataegus sp. / Pyrus sp.	13 maig - 09 juny
Duir	roure	Quercus robur	10 juny - 07 juliol
Tinne	grèvol	Ilex aquifolium	08 juliol -04 agost
Coll	avellaner	Corylus avellana	05 agost - 01 setembre
Muin	vinya	Vitis vinifera	02 setembre - 29 setembre
Gort	heura	Hedera helix	30 setembre - 27 octubre
Ngetal	bova	Phragmites australis	28 octubre - 24 novembre
Ruis	saüc	Sambucus nigra	25 novembre - 22 desembre

Igualment els "esquimals" inuit, nòmades, tenien un calendari ben curiós.

Però si ho pensem, a banda d'un calendari, el que es buscava era un mecanisme per fraccionar més el temps i així poder repartir-lo en tasques. A eixe mecanisme tecnològic li diem rellotge, i com ha explicat Sefo, els primers van ser de sol, ja els antics sumeris (la primera civilització), babilonis i egipcis dividien la fase lluminosa del dia en 12 parts i la nit en altres 12 (per mesurar les particions nocturnes empraven rellotges d'aigua o clépsidres). Igualment que amb l'any i els mesos, eixa divisió en 24 parts es va mantenir amb els avanços astronòmics posteriors i va donar lloc a l'hora actual.

Els minuts i segons... jiiji, 60?, d'on ve aquest nombre tan estrany?. Doncs si es fixeu, 60 és 12x5, i es sap que els babilonis contaven amb els dits, però ho feien d'una forma ben especial. Amb el dit gros anaven comptant les falanges dels altres quatre dits (3 falanges x 4 dits... 12). Una volta tenien la dotzena, extenien un dit de la mà esquerra i tornaven a comptar 12 amb la mà dreta. Així podien extendre 5 dits de la mà esquerra que per les 12 falanges que comptaven a la mà dreta... taxaaaaaan, 60. Ja veieu que bonic, eh?. Tots múltiples de 12 (12,24,60). Aquest sistema numèric és el sistema sexagesimal i s'ha mantingut en alguns exemples com aquest del temps front al majoritari sistema decimal actual (en base al nombre 10).

Ací us adjunte un vídeo de com fer un rellotge de quadrants solars molt interessant i fàcil. Un altre diferent fent clic ací.

Els grecs van perfeccionar els diferents tipus de rellotges de sol (gnomon, quadrants,...). De fet, els famosos obeliscs heredats dels egipcis, eren com el rellotge de la plaça actual.

Per altre costat, Sefo ha fet referència a Otos i jo li afegisc el nom de Joan Olivares, escriptor de la zona i gran impulsor de la col·lecció de rellotges de sol que omplin les places d'Otos i altres pobles de la Vall d'Albaida.

El perfeccionament posterior dels rellotges fins l'actualitat és tan interessant com complex, així que l'explicaré quan tinga un bloc de tecnologia, però ací teniu un enllaç. Solament comentar que en l'actualitat (1967) s'ha elaborat un rellotge atòmic de Cesi (basant-se en la vibració d'un àtom d'aquest element) que es retrasa 1 segon cada 30.000 anys).

Per últim, i com a mostra de ciència bàsica però brillant, us deixe una joia de divulgació en forma de document. El gran Carl Sagan a la sèrie Cosmos parlant sobre Eratòstenes i les seues observacions del Sol per avariguar el radi terrestre ja fa més de 2000 anys.

Ja veieu que fa més de 2000 anys que la gent empra el seu temps observant, experimentant,... vaja fent ciència. Per què parar ara no?

Una bona època per fer rellotges de sol, però no per obsessionar-se amb ells. Gaudiu del temps.

Bon estiu a tots i a totes.

Temps era temps

2011-06-21T10:52:00.008+02:00

"Temps !!!!!!, ja està, no podeu escriure més... Vaaa entregueu els exàmens i ..."

"Maleït temps, una volta que ho encerte i no ho he fet tan bé com volia, no he tingut temps... Bé, ja tindré temps de lamentar-me, açò encara no s'ha acabat i no hi ha temps a perdre. Si tot va bé tindré tot el temps de la meua vida per disfrutar i aleshores... mentida, mai tens temps d'acabar l'examen, sempre hi ha una excusa."

Hola, hola, com diu el simpàtic perruquer de baix. Ja feia temps, eh?, dues setmanetes almenys. Hui per fi l'excusa sou vosaltres. Ha sigut una primavera científicament moguda xicones i xicons, i amb moltes cites que se m'ha oblidat recordar-vos, la floració, els geolodies, l'eclipsi, la festa de la ciència,... Així que perdoneu, sobretot perquè jo sí que he estat a totes elles, jijiiji. Però estic segur que la setmana passada molts vau veure eixa preciosa i tridimensional boleta roja.

Bé, ja us he explicat a l'inici que l'excusa de la meua absència aquestes dues últimes setmanes han sigut les oposicions (veieu com jo també estudie i faig exàmens). I ara, us toca a vosaltres, quina és la vostra excusa?, en què heu substituït el nostre temps?. Perquè jo fa dues setmanes, però vosaltres... Supose que també tindrieu exàmens, i la vostra extrema responsabilitat no us ha permés fer res més que estudiar. Ara em compreneu eh?, tot eixe meravellós temps que podriem haver emprat en el bloc...

Bo, fora rotllos, excuses i mangalatxes, anem a aprofitar el temps, que se'ns acaba el curs

escolar. Ja sé que pegueu colpets perquè caiguen els últims granets d'una sorra que ha caigut a poc a poc des de setembre, i que ja prepareu els vostres rellotges de sol amb l'esperança que el temps que ve ara avance més lent. Però tot és simple percepció. Segur que molts de vosaltres heu pensat en parar el temps, en retrocedir amb ell, en avançar al futur. Feu cas a Einstein, viatgeu a la velocitat de la llum si voleu detindre el temps, i estigueu parats si voleu que passe més ràpid (per retorcedir en el temps ja parlarem algun dia dels cucs i els seus forats).

Però deixant el costat més filosòfic del temps, fixeu-vos en l'organització d'ell, en com tenim dividit el temps en anys, dies, hores, minuts, segons,... I ací formularé l'últim repte d'aquest curs escolar. Com es va inventar la divisió del temps actual? amb quins mètodes? quan?. Proveu de pensar sense mirar res, com ho haguereu fet vosaltres.

Cadascú que conteste el que puga i el que vulga, però ens encantaria acabar un meravellós any del bloc sentint-vos a tots i totes (alumnes, pares i mares, profes, amigues, coneguts,...).

El temps és or, però una volta aconseguiu l'or, no vulgeu més, gaudiu del temps.

"EL TEMPS"

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Joan Brossa

Per cert, no sé si us heu adonat però aquesta entrada ha tingut en compte el nou model lingüístic valencià. Les consonants estan en anglés, les vocals en castellà i els signes de puntuació i accents en valencià. Tot al 33%.

Bon estiu.

Bacteris antisistema i assemblees intestinals

2011-06-02T10:59:00.016+02:00

"Potser no siga una bona idea que un mateix s'interesse massa pels seus microbis. El gran químic i bacteriòleg francés Louis Pasteur va arribar a interessar-se tant pels seus que examinava críticament cada plat que li posaven davant amb un cristall d'augment, un costum que com suposareu, no li va proporcionar moltes invitacions repetides a sopar"

"Breve historia de casi todo"

Bill Bryson

- Atenció, atenció !!!. Xicones, xicons, cogombres, bacteris, intestins,..., l'assemblea és a punt de començar. L'ordre del dia es reduirà a un sol punt, el problema dels cogombres amb Escherichia coli O104:H4.

Per favor, el portaveu de la comissió de bacteris expose els seus arguments .

- Des del col·lectiu de bacteris i bactèries intestinals E. coli no responem de les fatals accions que el grup de bacteris antisistema està provocant. I ens agradaria recordar que seguirem ocupant els vostres budells en pau i simbiosi, intercanviant necessitats i recolzant-nos mutament. Ah!!! i per favor, esperem que no hi haja per part de les autoritats un ús excessiu d'antibiòtics d'ampli espectre, ja què aquest mètode repressor ens afectaria a tots i totes i provocaria l'efecte rebot en els insurgents.

Gràcies.

- A continuació, la comissió intestinal. Endavant.

- Des de la comissió d'intestins i de intestines, i concretament des de la subcomissió de colon volem demanar assessorament jurídic i recolzament psicològic per fer front a les agressions dels bacteris antisistema que es sumen als ja antics problemes de la mala alimentació, estrenyiment,...

Bé, després de fer un poc de broma mesclant notícies d'actualitat, anem a informar seriosament del tema dels cogombres i la soca patògena (no inofensiva) de Escherichia coli. Evidentment, nosaltres us informem de tot el que envolta al bacteri.

Així, he trobat uns articles que ho expliquen molt bé. Podeu fer clic ací , ací i ara també amb les últimes notícies ací i en una entrevista molt interessant a l'investigador de la Clínica Universitaria d'Hamburgo.

Ja l'heu llegit?, aleshores ja sabeu quina inmensa quantitat de bacteris tenim dins, eh?. Doncs ací va el repte científic de la setmana, com, quan, per què entren els milions de bacteris intestinals que tenim dins del nostre cos?

De camí també us recomane el llibre del que he tret les dues cites del principi i del final de l'entrada.

Ale gent, fins la pròxima.

"Hi ha un 20 voltes més bacteris que cèl·lules al nostre cos. Des del punt de vista dels bacteris som una xicoteta part d'ells.

Com els humans som grans i llestos per fabricar i utilitzar antibiòtics i desinfectants, és fàcil pensar que hem arraconat als bacteris. No ho cregues. Potser les bacteris no poden construir ciutats i no tinguen una vida social interessant, però estaran ací quan estalle el Sol. Aquest és el seu planeta, i estem en ell sols perquè elles ens permeten estar-hi"

Breve historia de casi todo

Bill Bryson.

Com s'investiga en aquest país?

2011-05-30T18:50:00.002+02:00

No sé quin és el meu punt fort, però sí sé que no és el periodisme. Tot i això, m’he animat a practicar-lo i l’he “maridat” amb un poc de ciència. Espero aconseguir un mínim del vostre interès i aportar-vos una informació mínima i bàsica sobre l’estat de la investigació (altrament dita I+D+i) a Espanya. Allà va:

Maria és biòloga, jove, viu a Benicarló i recentment ha estat mare. Però si li dediquem una entrada al nostre bloc és perquè ens explique un poc el món en el que treballa, que no és altre que el de la investigació bàsica. Pensem que pot aportar molta informació pràctica a tot aquell alumnat que sent cert interès per la ciència i que, per què no, somia algun dia en dedicar el seu temps, esforç i ganes a investigar.

Pregunta: Comencem pel principi, què has estudiat, un cop acabada l'ESO?

Resposta: A l’institut vaig fer ciències pures i després vaig anar a la Universitat a estudiar Biologia. Finalment vaig haver de fer els Cursos de Doctorat.

P: Què et va portar a investigar, va ser en acabar la carrera o mentre estudiaves la carrera?

R: Mentre estudiava me feia curiositat eixe món, però ho veia com a una cosa molt llunyana, quasi impossible. En canvi, en acabar la carrera, fent unes pràctiques a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), al Delta de l’Ebre, vaig demanar un parell de beques predoctorals, me les van concedir i ahí va començar tot.

P: Quines motivacions tenies o, millor dit, com esperaves que fos el món de la investigació?

R: Sempre he segut una persona curiosa, i me motiva el fet de descobrir com funcionen les coses i comprendre el perquè de tot. Eixa és la part gratificant de la investigació.

P: Pots relatar els passos que has seguit fins arribar a la feina que fas ara? (les primeres beques, estudis, col·laboracions, ...)

R: Primer, en acabar la carrera vaig entrar a l‘IATS de Torre de la Sal contractada (4 mesos).

Després vaig fer les pràctiques a l’IRTA (8 mesos sense cap tipus de retribució econòmica).

Beca predoctoral DURSI (Generalitat de Catalunya).

Beca predoctoral INIA (Institut Nacional Investigació Agroalimentària). En total de les dues beques, uns 5 anys i mig.

Contratada com a Titulat Medi durant uns mesos a l’IATS fins que me van concedir el contracte postdoctoral que tinc actualment (Juan de la Cierva).

Durant tot aquest temps hem col·laborat amb laboratoris de França, Anglaterra, Canadà, així com diferents organismes espanyols.

P: En quin centre estàs treballant actualment?

R: A l’IATS (Institut d’Aqüicultura de Torre de la Sal), el qual forma part d’un altre organisme més gran i a nivell nacional, anomenat CSIC (Centro Superior de Investigaciones Científicas).

P: Quants anys t'ha costat arribar a aquest lloc de treball?

R: Uns deu anys.

P: Quines línies d'investigació portes?

R: Actualment treballo principalment en dos:

1_ Interacció entre les proteïnes MRAPs (Melanocortin Receptor Accessori Proteins) amb el receptor de melanocortines 2 (MC2R), relacionat amb la resposta a l’stress en peixos.

2_ Regulació neuronal del control de la ingesta en peixos a través del sistema de proopiomelanocortines (POMP) i del conjunt de receptors de melanocortines (MCRs).

P: Les marques tu o formen part d'un projecte més gran?

R: Formen part d’un parell de projectes més grans, encara que a nivell més menut se decideix una mica en funció dels resultats que se van obtenint i dels avanços que anem fent..

P: Et sents satisfeta amb la feina que fas? Et sents realitzada amb la teva vocació científica?

R: M’encanta la meva feina, encara que reconec que de vegades és una mica estressant i sacrificada.

P: Pots dir-nos quin és el sou actual d'un investigador bàsic en aquest país?

R: Actualment un becari FPI (del ministeri) cobra uns 1000 €/mes, els primers dos anys sense contracte i els següents dos ja contractat. Un investigador sense plaça, com jo, cobra quasi 1500 €/mes i un científic amb plaça uns 2400.

P: Quines categories (si es poden dir així) hi ha dins el món de la investigació?

R: De més a menys important:

1_ Professor d’Investigació.

2_ Investigador.

3_Científic Titular.

4_ Ramón y Cajal.

5_Juan de la Cierva.

6_ JAE.

7_ Becaris predoctorals.

I a banda estan els Titulats Superiors, medis i els auxiliars de laboratori.

P: Hi ha possibilitat d'anar pujant en l'escala de la investigació, i arribar a assolir un càrrec més ben retribuït?

R: Actualment Espanya no dedica molts de diners a la investigació, amb la qual cosa no surten moltes places i arribar a Científic Titular és una mica difícil, però no impossible.

P: Què li recomanaries a un alumne/a que comença el batxillerat i que té interès per la investigació?

R: Que faci allò que li surt de dins. El primer dia de carrera a la Universitat, el professor ens va dir que acabaríem tots al paro, i jo encara estic aquí fent allò que m’agrada, així que no hi ha que desanimar-se...després, és veritat que la carrera investigadora és dura i no ho nego, però també és molt bonica, i a nivell personal, és gratificant.

Moltes gràcies, Maria, pel teu temps i els teus ànims.

____________

Coneixeu algun científic? Si la resposta és no i sempre heu tingut curiositat i dubtes al respecte d'aquesta professió, aprofiteu! Podeu deixar-li les preguntes que vulgueu a Maria en els comentaris. Nosaltres estem en contacte amb ella i penjarem les seves respostes.

Resposta a les xarxes no socials

2011-05-17T12:05:00.008+02:00

Ti-ti-ri-ti ti-ti-ri-ti ti-ti-ri-ti-ti-ri-ri-riiii...

Ai, perdó!, estava tararejant la tarantela napolitana. Tant de parlar d'aranyetes m'ha vingut al cap aquesta simpàtica cançoneta que a l'edat mitjana es ballava al Sud d'Itàlia per evitar la locura produida per la picadura de l'única taràntula europea (Lycosa sp.). Ací la teniu.

Bé, bé, ja he vist que el nostre amic Fran ha respost molt bé el repte científic, encara que vaig a fer una xicoteta aportació més. És cert que els radis de la teranyina no són enganxosos, i també que moltes aranyes creen una espècie de passadissos de seda no enganxosa per arribar a les preses, però a voltes és inevitable xafar els fils amb pega. Així, l'aranya té unes glanduletes a l'extrem de les seues potes que produeixen una cera (com un oli) que l'evita caure en la seua propia trampa. Vaja com si un esquiador anara perseguint a un corredor sobre mig metre de neu blaneta.

Ara us preparat 5 minuts de vídeo on s'il·lustra açò i alguna coseta més d'una forma estèticament espectacular (què gran és David Attenborough).

De totes formes, tot el que estem parlant al voltant de les teranyines fa referència sols al tipus de teranyina estàndar com la del dibuix de baix. Però hi ha molts més tipus i molt originals. Hi ha aranyes com la protagonista de la cançò que construeix una galeria de seda al sòl des d'on persegueix les seues preses, altres tensen la xarxa i la solten de colp, hi ha les que llancen un pilot de seda com si fóra una canya de pescar, i fins i tot, hi ha qui fa trampes de seda verticals com la verinosa vídua negra.

Solament us he posat uns exemples, el millor és que vegeu sencer el documental "HILADEROS DE SEDA" de la sèrie de la BBC "La vida en miniatura". Per qüestions legals no la puc penjar ací, però la trobareu fàcil. Tota la sèrie de cinc documentals és senzillament espectacular, però aquest en concret a mi em va fascinar.

Bo, espere que us haja agradat.

Com les pelis d'abans

2011-05-12T16:34:00.007+02:00

Estava avorrit a classe de matemàtiques mirant el cel, quan vaig veure uns núvols. Mirant i pensant en ells... "són blancs!!!!", aleshores vaig pensar... "no són tots iguals!. He vist grisos, negres, i fins i tot, alguns pasen de blancs a negres".

Així, la meua pregunta és la següent: per què alguns núvols són blancs i altres són negres?

Espere que contesteu.

OSCAR PASTOR NARANJO
1rESO C
IES Maria Enríquez (Gandia)

10.000 visites

2011-05-10T11:13:00.001+02:00

Xarxes no socials

2011-05-09T13:00:00.006+02:00

Em recordeu, no? Sóc aquell xicon que penjava reptes científics setmanalment, que compartia curiositats i informacions científiques al bloc, aquell que us animava a participar en la xarxa,... Xarxaaa? Mmmmm, tinc una idea... Síii, per fi, han tornat a estar juntes al meu cap, les ganes d'escriure i les idees.

Com bé sabreu les idees no paren als nostres caps, però les ganes..., les ganes s'han de regar com a una planteta. I eixa aigua no sols la tira un mateix.

La mescla de vacances, floració, oposició (jijijji), peresa... m'ha tingut al marge del bloc, peró la setmana passada el senyor Isidre va agarrar la regadora, la va omplir i va decidir tirar aigua a veure que passava. Isidre, he de dir que em va fer molta gràcia el to d'exigència-indignació del teu comentari, però això sí, et vas esperar al final de les vacances per exigir moviment, eh?.
Siga com siga, el teu comentari ha enverdit les fulles del bloc de nou, perquè està molt bé que Rosa, jo i altres profes ens fem la pilota mutuament o compartim coneixements, però no oblideu que aquest bloc es per i per a vosaltres, els alumnes. Sabem que no som tuenti, facebook o una altra xarxa social, però sí som una societat natural en xarxa.
Camineu per les xarxes, no quedeu atrapats en elles. Sigueu aranyes, no preses.

I amb aquesta reflexió científico-socio-poètica us deixe caure el nou repte setmanal, per què les aranyes caminen per la seua xarxa sense quedar engaxades i en canvi, les seues preses sí?

Bo, us recorde el mail del bloc cienciesapeniscola@gmail.com per qualsevol idea, informació, foto,... que vullgueu aportar. Cadascú segons les possibilitats que ell o ella pense.

Gràcies Isidre.

Nova secció: El jardí del Papa Lluna

2011-04-09T13:10:00.025+02:00

Qui diu que a la primavera estem més apàtics?. Astènia primaveral jo?, un hiperactiu sense etiqueta, això és el que sóc,... i un apassionat d'aquesta època de l'any.

No és que tinga ansies d'abella o que m'agrade moquejar per l'alèrgia, sinó que com tots sabeu el camp comença a fer soroll i a omplir-se de color.... Sí, sí, això al meu poble se li diu primavera (amb la calor que fa hui crec que ja tocaria parlar d'estiu, jiji).

I ací estem per omplir-vos el cap de colors i d'olors. Com?, doncs amb la infinitat de floretes que han començat a obrir-se ja fa unes setmanetes. Però perdó, ho he dit malament, sou vosaltres els qui aneu a fer-ho. Vaaaaale, ho farem entre tots!!!.

Així he decidit que anem a fer un preciós jardí virtual (etiquetes incloses), i el nomenarem "EL JARDÍ DEL PAPA LLUNA".

L'únic que necessiteu és localitzar una planteta silvestre (no del vostre jardí), amb flor i que conegueu. Després o bé li feu una foto o bé busqueu una a la web. Si us pareix bé, la resta ho farem a través de fitxetes més o menys uniformes que ara us explicaré. Val a dir que la idea de les fitxes uniformades l'he agarrada de Francesc Collado i el seu magnífic bloc de l'IES de Benassal. El model de fitxa en word amb instruccions el podeu descarregar fent clic ací.

A més, a mode d'exemple us adjunte la primera fitxa del jardí elaborada per mi.

Així que solament heu d'enviar-nos la foto i la fitxeta en word al correu que ja sabeu, cienciesapeniscola@gmail.com i nosaltres les plantarem al jardí.

Totes les plantes del jardí estaran agrupades a una carpeta pública de picassaweb, a la qual podreu accedir clicant sobre la imatge de la barra lateral del bloc "EL JARDÍ DEL PAPA LLUNA".

Per cert, no feia falta dir que pot enviar una fitxa qualsevol persona, de qualsevol lloc, de qualsevol edat.

Per acabar amb la meua malaltia primaveral, us adjunte una animada cançoneta d'un grupet de pop valencià, Amanida Peiot. El bateria del grup, a banda d'un bon amic i company de feina, és un conegut dels asidus a aquest bloc, el senyor Manolo Sànchez Prinetti.

Adeu margarides i narcíssos !!!!. I el repte el dillunssssssss.

Cara o creu?. Mmm... canto.

2011-03-31T10:59:00.003+02:00

Açò no estava programat, però el senyoret Àngel Jurado de 1r ESO de l'IES Montserrat Roig de Sant Andreu de la Barca (Barcelona) ha aportat una dada en l'anterior repte que com ja he dit, jo desconeixia. Àngel ha sugerit que el mateix iode radiactiu (iode-131) contra el que lluiten les autoritats del Japó per la seua capacitat de provocar càncer de tiroides, s'utilitza també per curar-lo. És fantàstic, no?.

Doncs aquest és el nou repte xicones i xicons, És cert que el iode-131 produeix càncer però també s'utilitza en el tractament? I per què?

Jo pensava que si tiraves una moneda a l'aire, o bé era cara o bé creu, però... també està el canto.

Sí senyor Àngel, gran aportació.

Resposta al sismògraf que no funciona

2011-03-31T10:12:00.007+02:00

Bo, al final he decidit contestar aquest repte com una entrada per enllaçar-vos millor alguns materials.

Com us va dir Rosa, al produir-se el sisme s'allibera energia en forma d'ones sísmiques que es propaguen en totes direccions (com el so). Això sí, algunes van per la superfície solament (són les que causen més danys) i les altres (ones P i S) viatgen travessant el planeta pel seu interior. Les ones P (primàries) com el seu nom indica són més ràpides i travessen tant sòlids com líquids. Les ones S, que arriben un poc més tard, no poden travessar medis líquids (com el nucli extern de la Terra).

Però això sí, els dos tipus d'ones no viatgen en línia recta, sinó que van desviant-se per la refracció a mesura que travessen materials diferents (pensa en el típic efecte òptic del llapis que està mig dins d'un got d'aigua). Tota eixa refracció fa que és produeixca una zona on no arriben les ones P (zona d'ombra) entre els 103º i els 142º respecte del focus, i una altra zona d'ombra per a les ones S entre els 103º i els 180º.

Ara segur que us podeu imaginar la resposa, no?. Sí, sí, l'observatori de les Illes Canàries es trobava dins de la zona d'ombra per a aquest terratrèmol i per tant, les ones P i S directes no van arribar.

Per últim sols dir-vos que hem simplificat el tema de les ones sísmiques per a què s'entenga, però a voltes les ones es reflecten també i fan alguna coseta més rara, però les ones P i S directes viatgen tal cual us he explicat abans. Mireu el vídeo resum que s'enten molt bé, amb la versió complicada inclosa després (encara que no enteneu l'anglés amb les imatges també es compren).

Bé, si teniu algun dubte ens ho pregunteu.

Un xupito de Betadine, per favor

2011-03-21T15:28:00.007+01:00

Hola,... ola, ola, la, la,.... On esteu?,... eu, eu, eu.

Sniff, crec que m'he quedat sol, com un mussol. Bé, em dona igual, jo a la meua. Doncs vaig a començar amb aquesta sessió d'autociència, que per cert, continua amb l'anterior.

Veient que ningú ha contestat el repte vaig a mantenir la intriga una setmana més, i a banda, vaig a donar-vos més feina. Què us pensaveu que com no sóc profe vostre, anaveu a torejar-me o què. Així doncs, vaig a fer com feia ma mare amb les meues llentilles, "si no te les menges ara, te les menjaràs per a berenar", jijijiji.

La nova feina és un nou repte, això sí, relacionat també amb el terratrèmol. Una volta haureu entés els intrínculis d'un sisme i el funcionament bàsic d'una central nuclear, ara toca entendre alguna de les mesures d'emergència.

No sé si aquestos dies heu sentit que per combatre la radiactivitat donaven Iode a la població japonesa més propera als focus de radiactivitat. El Iode és un element químic no metàl·lic que trobareu a la taula periòdica representat amb una I, i que també trobareu a la vostra farmaciola en forma de iodur amb el nom de Betadine (Si hi ha alguna fuga a Vandellós o Confrents no se us ocòrrega fer-vos un gotet de Betadine, eh? que no és exactament el mateix).

Aleshores, us imagineu quin és el repte setmanal no?, Per què donen iode a la població per combatre els efectes de la radiactivitat?

Així que ja teniu el vostre plat de fesols (a més de les llentilles).

"Iode" vosaltres me'ls menjaria... (quin acudit més roïn, perdoneu).

Un abraç cúmuls d'àtoms i àtomes.

Plafff !!!! Aquest sismògraf no funciona?

2011-03-15T15:21:00.013+01:00

- 02:46:23 hora local de l'epicentre a 129 km de Sendai a la regió de Honsu, costa oriental del Japó.

- Profunditat del hipocentre: 31 km.

- Magnitud: 8.9

- Durada: 1 min 46 seg

A partir del moment de la fractura , s'allibera energia en forma d'ones sísmiques en totes direccions, ja siga per l'interior terrestre com per la seua superfície. Aquestes ones són detectades pels sismògrafs de tot el món, això sí més tard com més lluny del focus sísmic.

Així, a l'observatori de Hachijojima de Japó a tan sols 600km, les primeres ones sísmiques haurien de tardar 1 min 20 seg en arribar, i així ho fan.

De la mateixa forma, a l'observatori sísmic de Wild Horse Valley a Oregó (USA) a 7904 km, les primeres ones haurien d'arribar en uns 11 min 15 seg aproximadament, i també ho fan.

Per la seua banda, a l'observatori de Messejana a Portugal a uns 11065km, tal com estava previst, les primeres ones arriben uns 13 min 40 seg després de l'inici del sisme.

Però..., i ara ve el problema i el repte científic de la setmana, a l'observatori Morro de la Arena a les Illes Canàries a 12330 km de l'epicentre (sols 1200km més lluny de l'anterior), l'arribada de les primeres ones es preveia en uns 14 min 30 seg. I quina és la sorpresa?, no arriben, no. Per què?. Eixe és el repte de la setmana.

Per últim i per acabar de liar-vos més, a l'observatori de Las Campanas a Xile a 16798km, les ones arriben puntualment com s'havia previst uns 17 min 30 seg després d'eixir de l'hipocentre.

Bo, xicones i xicons, ja veieu que per a bé o per a mal, la ciència està present cada dia davant vostre, sols heu de saber mirar.

Fins prompte.

Tremolar de por, la por a tremolar

2011-03-12T16:14:00.027+01:00

No fa falta mostrar-vos massa del que va passar ahir a les costes de Japó, la televisió i internet ja us tenen sobreinformats. El fet de que el sisme haja ocorregut a un país tan desenvolupat tecnològicament, ha afavorit la difusió d'imatges i vídeos en quantitats industrials. Per altra banda, aquest fet també ha suposat que els danys materials siguen molt menors dels que serien si haguera ocorregut a qualsevol altra zona del món. Algú estarà pensant que és una frivolitat dir això quan ja hi ha més de 1700 morts, molts més desapareguts, pobles coberts per les aigües i una important fuita nuclear a la central de Fukushima. Però només cal que recordeu les víctimes i els danys del terratrèmol/tsunami del Sudest asiàtic al 2004 amb una magnitud no molt major.

Així he decidit facilitar-vos alguns gràfics i alguns enllaços que us ajudaran a entendre millor aquest sisme i altres que en un futur puguen succeir.

En primer lloc ací teniu un parell d'animacions de El País i El Mundo sobre com es formen els terratrèmols i els tsunamis així com el funcionament dels sismògrafs, les escales de magnitud,... (està simplificat però bé).

Ara us deixe un enllaç a l'informe del Servei geològic americà sobre aquest terratrèmol, on podeu veure les dades tècniques, els mapes,... i el "summary" que està traduit a l'espanyol. També us deixe l'enllaç a una secció educativa del mateix USGS per seguir els terratrèmols a temps real a qualsevol part del món i moltíssima més informació, animacions,... sobre sismes (cliqueu sobre la imatge per veure l'activitat sísmica a temps real).

Imatge del USGS

A més, perquè enteneu una miqueta els problemes associats a la fuita nuclear també us adjunte una animació molt bàsica sobre el funcionament d'una central nuclear (no aprofundeix massa en els problemes, però bé.). L'accident nuclear mereixeria per sí sol un altre article, però no vull saturar-vos, així que adjunte també un gràfic de El País que explica la fuita.

Per últim, si algú de batxillerat o algun atrevit de l'ESO voleu saber més tècnicament sobre aquest terratrèmol, descarregueu-vos el següent powerpoint que ahir va elaborar l'IRIS (Incorporated Research Institutions of Sismology).

Bé, espere que amb açò, el que teniu als llibres i el que us expliquem a classe sobre les plaques tectòniques ja en teniu prou per fer de mestres.

Sovint la natura ens recorda d'on venim. Adeu.

Les dones a la ciència

2011-03-08T18:43:00.004+01:00

Ja sé que sona a tòpic el títol un dia com hui, però us promet que aquest article i la celebració del Dia de la Dona han sigut una pseudocoincidència. La veritat és que l'altre dia vaig llegir un article preciós en la revista REDES, on es parlava d'una dona lligada a la ciència en el segle XVIII, la marquesa de Châtelet. Aleshores vaig descobrir que no es tractava sols d'un article puntual, sinó d'una secció regular en la revista. A més, al final del article es nomenava una pàgina web que dedicava a les dones i la ciència, l'autora dels articles, Adela Muñoz Páez, catedràtica de Química que treballa per al CSIC. A la pàgina tots els articles i altres materials interessants són descarregables en pdf.

Se m'oblidava, la pàgina és www.hypatia.es en honor a la famosa protagonista de la pel·lícula Àgora, que ja de pas us recomane vore com un exemple de passió per la ciència.

I amb açò, aprofite per introduir el nou repte de la setmana, nomena una dona científica i alguna aportació seua.

Com podeu imaginar hi ha moltes possibles respostes, això sí moltes menys de les esperables en una societat igualitària.

Un abraç.

La marjal de Peníscola

2011-03-03T12:58:00.002+01:00

Dilluns 28 de febrer, ressaca de Carnestoltes a Peníscola i festiu local en el calendari escolar del poble. El dimarts estrenem mes i tornem a l'institut, però el que no estava previst és la sorpresa que ens esperava: la marjal apareix cremada. Han estat afectades 25 hectàries de les 105.49 totals, segons consta a la premsa d'avui. Tot i això, a simple vista sembla que ha estat més de la meitat afectada, sino mireu les fotografies que adjuntem. L'incendi es va detectar la tarda del diumenge, a les 19.38 hores, quan una veïna del poble va veure un foc davant d'una caseta enmig de la marjal. Totes les proves indiquen que va ser provocat, el Seprona ja ha pres mostres del punt d'origen del foc (diari Levante del dia 02 de març). Les conseqüències de l'incendi són difícils de predir, tot i que fins i tot el regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament apunta que afectarà la nidificació de les aus en els propers mesos. Això sí, també afirma que en poc temps la marjal recuperarà el seu aspecte; ben cert és que la vegetació de les zones humides és de creixement ràpid, però no sabem fins a quin punt veurem lluir la marjal a l'estiu.

(fotografia d'APNAL)

Aprofitem per posar en coneixement de tots i totes la legislació que protegeix aquesta zona natural, de gran interès per algunes espècies que l'han triada com a hàbitat. Per començar, la legislació europea l'ha catalogada com a zona LIC, això és, Lloc d'Interès Comunitari i, per tant, forma part de tot un conjunt de zones naturals d'interès catalogades dins la Xarxa Natura 2000. Quant a la legislació de la Comunitat Valenciana, la llei 11/94 d'espais naturals protegits dictamina que totes les zones humides estan protegides de manera genèrica, però a més, la Marjal de Peníscola està dins el catàleg de zones humides de la Comunitat Valenciana. La presència de dos espècies de peix en perill d'extinció, això és el samaruc (Valencia hispanica) i el fartet (Aphanius iberus) fa que la Marjal de Peníscola compte amb un pla de recuperació del fartet i d'un altre per al samaruc. Això en limita les activitats que poden tenir lloc dins els límits del paratge, com per exemple la retirada de vegetació aqüàtica durant els mesos de posta d'ous. Des del punt de vista de la biodiversitat, també cal destacar la presència de la planta aqüàtica en perill d'extinció Ceratophyllum submersum. La única població d'aquesta espècie confirmada en tota la Comunitat Valenciana és la que hi ha en la sèquia Templera de la Marjal de Peníscola. A tot això, i dins de l'àmbit de la legislació, cal destacar que una alteració greu de l'hàbitat d'una espècie en perill d'extinció és un delicte i no una infracció administrativa.

Urbanísticament la marjal és sòl no urbanitzable protegit, això vol dir que no s'hi pot construir, i està catalogada com a terreny forestal, cosa que en limita els usos. Des de l'Ajuntament fa temps que hi ha la intenció de fer-hi passar una carretera o, si més no, algun vial encara que siga peatonal per tal de fer-la transitable i, per tant i segons ells, aprofitable. Amb l'incendi, el regidor de medi ambient ha aprofitat per reivindicar-ho una vegada més, al·legant que un vial faria, al mateix temps, la funció de tallafocs. Sí, clar, igual que la proposta de Bush fa uns anys, que deia que per lluitar contra els incendis forestals el que s'havia de fer era eliminar els boscos (gran solucionador de problemes, aquest ex-president).

I ara, la reflexió. Per què no es poden deixar als espais naturals seguir les seves dinàmiques internes? Per què els humans no podem respectar l'activitat biològica que hi té lloc? No és treure'n un profit el permetre que la biodiversitat es mantingue? Ja hi aniran els experts, a “passejar-se” la marjal, no cal que hi passen tots els mortals estiuejants que de biologia en saben poc. Si tampoc ho disfrutaran. I si l'Ajuntament ho vol aprofitar, doncs que faça formació, un punt d'interpretació, un observatori d'aus el més respectuós possible, que propose beques o concursos per a estudiar-ne els organismes que hi viuen, que faça propaganda del seu valor biològic... Si es poden fer moltes coses a banda de fer-hi passar camins, posar-hi pontets, passejar-hi en barca o fer-hi passar el trenet. Això sí, no poder-hi construir tampoc vol dir abandonar aquest espai als designis del temps, que de tots els peniscolans és sabut que la marjal està bruta i això, us ho podem assegurar, només és culpa d'alguns Homo sapiens que hi viuen a prop.

I això?. Per a algo servirà

2011-02-21T11:53:00.024+01:00

Tenim la costum de preguntar-nos sobre la utilitat (benefici en molts casos) de les coses, volem saber si un esforç és inútil o no, ens agrada saber si el temps que emprem en fer les coses té un cost gratuït o no. Tot açò ho fem en molts casos per culpa d'una pandèmia (a Àfrica no hi ha massa casos encara) que no té vacuna però si tractament , el resultadisme agut, es a dir, fer les coses sempre a canvi d'un resultat abundós i si pot ser sense massa esforç i en poc de temps.

I la qüestió és, fa la natura el mateix?, es preocupa per què els seus esforços tinguen uns resultats?. Doncs sí, de fet el comportament de la nostra pandèmia no és més que una exageració d'un comportament natural, l'estalvi energètic. La diferència fonamental entre com ho planteja la natura i nosaltres és el temps. La natura no té pressa i nosaltres sí. L'evolució en la natura busca dissenys més econòmics i més productius, igual que nosaltres, però ella ho fa caminant a passes de milions d'anys i nosaltres volem comprimir-ho en decades (és com aquell acudit: Com ficaries 4 elefants a un Mini? - Dos darrere i dos davant.).

Però us pregunteu sobre la utilitat de coses que aparentment no us afecten?. No, jo crec que no tant, o almenys si ho feu crec que no us obsessiona la resposta. I com a exemple i nou repte de la setmana al mateix temps, Núria Marco (1r Batx.) de l'IES Jaume II de Tavernes de la Valldigna (València) es pregunta el següent:

"Tenint en compte que totes les parts del cos tenen una funció específica, per què tenen mugrons els homes?"

Si contínuament es pregunteu per la utilitat de les matemàtiques i no soleu preguntar-vos coses com aquesta, no cal que aneu al metge, ja esteu infectats per la pandèmia. No us preocupeu que jo igualment la patisc i el metge segurament també (sobretot si a banda de treballar en el segur té consulta particular). Això sí jo estic en tractament, ja veieu el bloc. Allà vosaltres.

Gràcies Núria. I esperem que Àngel, Meritxell, Isidre, Maria... tinguen més colaboradors.

Paisatges de la menudesa

2011-02-20T11:45:00.013+01:00

"No m'agraden els espinacs, no" (tenia 8 anys). "Ummm, espinacs amb cigrons, que bo !!!" (tenia 20anys). "Li has posat panses als espinacs amb cigrons?, mmmm" (Actualment).

Aquest és un dels milers d'exemples on es demostra que els nostres sentits també s'eduquen, com en tots els tipus d'educació, amb temps i paciència. L'olfacte d'un bon catador de vins o d'un preuat perfumista no té perquè ser un don genètic, sinó que ha hagut un procés d'aprenentatge (vaja que la peli El perfum és una exageració). I igual ocorre amb l'oïda, qui no reconeix que la persona que camina o mou les claus dos pisos més avall és sa mare o son pare i no un altre veí?.

Però si hi ha un sentit que eduquem continuament, per ser el més important per a la nostra supervivència, eixe és la vista. La publicitat i la moda són dos exemples d'educació visual (forçosa i sense respectar els temps). Els canons de bellesa són un altre exemple d'educació per a la vista, no són iguals a tots els racons del món, ni tampoc a totes les èpoques de la història. I com he dit altres voltes, solem veure però no mirar, i això és qüestió d'aprendre també. Totes les arts plàstiques (fotografia, pintura, escultura,...) ens ensenyen a mirar. Les línies, els colors,... es poden convertir per un pintor (aficionat o no) en les espècies d'un bon menjar per un olfacte educat.

Amb això us vull dir que aprenem a olorar, a assaborir, a tocar, a escoltar, i a mirar. Crec que no fent-ho, ens perdem tant...

Tot aquest rotllo era per mostrar-vos els micropaisatges del món microscòpic d'un concurs de fotografia científica que convoca cada any Olympus (cliqueu ací).

Demà de vesprada el nou repte.

Inspiraciència 2010

2011-02-17T12:23:00.008+01:00

Manolo, no el coneixeu veritat?. Us el presente, Manolo-bloguers, bloguers-Manolo. Doncs aquesta personeta, a banda d'un bon amic, és la barreja perfecta entre ciències i lletres, vaja un llibreinòman i un cienciadicte. I és ell qui aquesta setmana m'ha filtrat una informació que potser us interessa. Es tracta d'INSPIRACIÈNCIA, un atractiu concurs de relats sobre ciència.

El concurs consta de dues categories:

Juvenil de 12 a 17 anys.
Adult a partir de 18 anys.

Amb dues modalitats cadascuna:

Relats curts amb una extensió mínima de 800 paraules i una màxima de 1500.
Microrrelats amb una extensió màxima de 500 paraules.

Per enviar els relats heu de registrar-se primer al web del concurs (feu clic a INSPIRACIÈNCIA). Una volta fet açò, sols heu de triar la modalitat, redactar sencer un escrit relacionat amb la ciència (verídic o no), atorgar-li un títol i firmar amb un pseudònim (un nom fictici, per exemple, professor bacteri).

Teniu de temps fins el 28 de Febrer. Si teniu algun dubte digueu-m'ho, però de totes formes us deixe també les BASES DEL CONCURS per si voleu consultar altres qüestions menors com els premis,...

Atenció !!!!, no li feu cas a la data límit d'entrega que posa a les bases, perquè l'han ampliada fins la data que us he dit jo.

Dues últimes cosetes, el relat pot redactar-se en valencià o en castellà, i ull amb les faltes (demaneu consell, això si després d'haver-vos esforçat al màxim)

Va ànim, que escriure és debades i la imaginació a vosaltres vos ix per les orelles. Per cert, feu el favor de comunicar-ho als companys de lletres. Ah!, i si participeu i voleu compartir el que heu escrit amb nosaltres, millor que millor.

Inspireu-vos. Adéu.

L'home que estimava amb el cor

2011-02-13T18:46:00.014+01:00

PUM pum, PUM pum, PUM pum, Ve cap a mi?, sí...PUMpum, PUMpum,PUMpum. Quina calor, estaré roig segur. M'agrada tant...

Poseu-vos la mà al pit, tanqueu els ulls i ho sentireu. Si esteu relaxats el so és com l'aleteig d'un voltor, si teniu por en canvi, el so s'accelera com les ales d'un colibrí. És un so diferent a qualsevol altre. Una melodia que ompli d'oxigen les cèl·lules fent ballar el cos al seu ritme. És el vostre cor.

Ja veieu, no fa falta molta tecnologia per adonar-se de la importància del cor. Potser per això Cupido travessa cors i no cervells amb les seues fletxes. Vull dir, és més fàcil lligar l'amor i altres emocions a un órgan colorit que es mou rítmicament amb elles (com a l'exemple de l'inici), i no associar-les a un órgan gris, el cervell, que no mostra fàcilment cap signe de vida (no emana olors, no emet sons,...). Això és el que degueren pensar en l'antiguitat quan no tenien mitjans per saber que realment les emocions resideixen al cervell.

I pensareu, aleshores per què hui 14 de febrer hi ha cors a totes les tendes, mitjans de comunicació, etc.?. Doncs molt fàcil, perquè el cervell a banda de lleig, és molt llest. M'explique amb dos paraules, estètica i diners. Estètica, perquè encara que la veritat ha canviat, segueix sent més bonica la imatge d'un cor roig que la d'un cervell gris. I diners, perquè l'estètica i les emocions són la mescla ideal per atraure'ls.

Però hui no volia parlar-vos ni d'una cosa ni d'altra. Jo volia parlar-vos d'estima, de cors i de ciència. Volia que coneguereu l'emocionant història d'un metge de família valencià que amb la seua estima incondicional per la ciència (l'autèntica ciència) ha revolucionat la nostra visió del cor i el món de la cardiologia. No el busqueu als llibres de text que encara no el trobareu. Que paregudes són la ciència i la religió a voltes, no creieu?, bé, realment són els individus que "militen" en elles, els qui les apropen.

I no dic més, ací teniu un documental de pel·lícula del Dr.Francisco Torrent i Guasp.

http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/900209

Ale adeu, i seguiu dibuixant cors i no cervells amb guix a la pissarra.

Reptants externs

2011-02-09T11:41:00.007+01:00

Mareeeeee, dimecres i encara no hi ha repte. Perdoneu adeptes (no hi ha res com ser optimista, jijij). La raó és que esperava una filtració exterior, ja us vaig dir dilluns que com no enviaveu reptes i la gent d'altres instituts sí, doncs.... Què us sembla?

Bé,... Be vol dir Berili?. Sí, sí,... Si?, de Silici?. Clar bacora,... Clor, Argó, Bari, Cobalt, Radi?. NOOOOOOO !!!!!,... Nitrogen, oxigen, oxigen,.... !!!. Prou,... prou,... prou,... jajajaj, prou és prou i prou.

Supose que hauràs endevinat que parlem dels elements químics de la taula periòdica, una forma d'ordenar els elements segons les seues característiques. Aquesta manera d'agrupar-los va desenvolupar-la al 1864 un rus siberià, Mendeléyev, amb una història familiar i amorosa digna de llegir en aquestos temps on l'educació es valora tant (a viquipèdia teniu una xicoteta part). Sols us diré que tenia 18 germans més, així que segur que la inspiració per agrupar i ordenar coses ja li venia de casa.

Bé, i anant per feina, com heu vist al primer paràgraf, és molt difícil trobar paraules les lletres de les quals no trobem en la taula periòdica. I això és el que ens proposa Àngel Gonzàlez des de Sant Andreu de la Barca.

Heu d'escriure cadascun de vosaltres una paraula que no es puga redactar amb "l'alfabet" de la taula periòdica. Solament això, una paraula, res més.

Àngel Gonzàlez 1r ESO B

Institut Montserrat Roig

Sant Andreu de la Barca.

Moltes gràcies Àngel. I ja avise que tinc un repte en la recambra des de Tavernes de la Valldigna.

Per cert, en el box us he deixat uns retallables per a qui vullga fer manualitats amb la taula periòdica.

Ale, a jugar al Scrabble amb la Periodic Table.

Green piiiiiiiiiiiii

2011-02-07T19:18:00.011+01:00

Anava hui amb la meua barqueta navegant per la xarxa, més concretament, ho feia per aigües de El País. Intentava pescar algun mollet d'eixos que tant us agraden, i quan ja pensava canviar d'aigües... voilà, ha picat un. A veure que us sembla.

Doncs resulta que el Natural History Museum de Londres estrena aquesta setmana una exposició nova, Sexual Nature. I direu, ahhhh !!!!, molt interessant si ens pagues el viatge, barbut. Però no, ni pense pagar-vos el viatge, ni cal que aneu. La qüestió és que dins de l'exposició es projecten vuit graciosos curtmetratges teatrals de la vida sexual de determinades espècies. Aquestos estan intrepretats i dirigits per Isabella Rossellini, la filla del famós director italià dels anys 40-50 (Stromboli, 1945) i de l'actriu Ingrid Bergman (Casablanca, 1942). A més, Isabella ha rebut l'assessorament científic de John Bohannon que escriu a Science.

Per altra part, els vuit curts, són tan sols una selecció d'un total de 28 filmacions englobades en una col·lecció realitzada per al Festival de Cine de Sundance del també conegudíssim Robert Redford. Anomenada inicialment Green Porno, la col·lecció va canviar el seu nom a Seduce Me perquè a un patrocinador no li agradava el títol. No li devia agradar el color verd, perquè la col·lecció no té res que amagar (ai si els patrocinadors vegeren amb els mateixos ulls Sálvame o altres exemples de violència televisiva gratuïta i "para todos los públicos").

Bé, calle ja i us deixe amb "L'Arca de Noé" un aperitiu de la sèrie que podeu consultar per complet al Sundance Channel.

Una última coseta, està en anglés, però ja us vaig dir que heu d'anar practicant.

Demà, el nou repte. Perdoneu el retràs, però ja que els peniscolans com dirieu vatros esteu dropos, doncs el repte ens el proposaran des d'altre institut.

Ale, cuideu-se que diuen al meu poble.

Resposta al repte dels constipats i el fred

2011-02-07T08:16:00.001+01:00

En primer lloc, hem de tenir clar que fa falta el virus per a que es produïsca la infecció. És a dir, el fred per si mateix no pot provocar una grip o un refredat. Per exemple, els científics que treballen aïllats a una base a l’Antàrtida no agafen la grip si no és que tenen algun visitant que estiga contaminat amb el virus. I recordeu que a l’Antàrtida fa molt de fred!

El que ens hauríem de plantejar és si la calor elimina la possibilitat de refredar-se o només la redueix. Com que tots ens hem refredat o hem vist algú refredat a l’estiu, ens quedarem de moment amb la idea de que la calor té l’efecte de dificultar (però no impedir totalment) que ens infectem pel virus.

Arribats a aquest punt, podem pensar en dos maneres en què el fred podria intervindre: o bé augmenta la possibilitat de transmissió del virus, o bé dificulta la resposta del nostre sistema immunitari a l’ infecció. I aquí és quan comencen els nostres problemes per a resoldre el repte. De fet, la moralina (o moraleja, vaja) d’aquesta història és que la ciència encara no ens ha donat una resposta clara. Hi ha diverses hipòtesis, que han apuntat Xús i Isidre:

Quan fa fred passem més temps en espais tancats plens de gent, fet que afavoriria la transmissió dels virus (no només de la grip i el refredat, també altres patògens es vorien afavorits per aquesta circumstància)
Amb el fred, la nostra circulació sanguínia perifèrica disminueix, i per tant hi ha menys anticossos en llocs com les mucoses, que són la porta d’entrada preferent d’aquests tipus de virus.
La combinació de baixa temperatura i humitat fan que els virus siguen més estables (més“forts”) fora del cos humà, i es mantinguen actius i amb capacitat per infectar durant més temps.

De moment, només la tercera opció té un experiment vàlid que li done una certa credibilitat. Hi ha un científic (Peter Palese) que ha experimentat amb porcs, i ha arribat a la conclusió de què temperatures superiors a 30º C o humitats superiors al 80 % fan impossible la transmissió del virus de la grip humana, i que les condicions ideals per a que es puga produir són 5º C i una humitat relativa d’un 20 a un 35 %. (http://sciencewatch.com/ana/st/h1n1/09novSTh1n1Pale/)

L’experiment s’ha fet amb porcs, i només amb el virus de la grip, no amb els del refredat, però ara mateix sembla l’explicació que té més punts per guanyar. El que passa és que encara no tenim prou dades com per a estar raonablement segurs. I dic raonablement perquè la ciència no pot donar seguretats absolutes. El que fan els científics (entre altres coses) és plantejar hipòtesis, dissenyar experiments que puguen validar-les o invalidar-les, interpretar els resultats, utilitzar-los per fer prediccions, vore si aquestes es complixen, i finalment, intentar que el coneixement obtingut explique (encara que parcialment) la realitat.

I ara mateix no hi ha prou experiments, els científics no li han dedicat prou esforços com per a tindre una explicació més completa del problema. Podria ser que les tres possibilitats (i alguna més) formen part de la solució.

El cas és que la realitat continua el seu camí, amb o sense científics estudiant-la. Si algú pensa en un experiment que puga aportar una solució al problema que hem plantejat, que no deixe de dir-ho al bloc!

Sefo

Uf, hasta llegar a los 50 virus que tiene que conocer... (pediatra de ma filla dixit)

2011-01-26T11:58:00.005+01:00

De què puc escriure si la meva vida de criadora no em deixa marge per a llegir, viatjar o simplement “perdre” el temps amb converses amicals sobre política, novetats internàutiques o gent diversa? Tant és així que no puc ni complir com jo voldria amb obligacions com la de tenir els exàmens dels de 2n de batxillerat corregits en dos dies. Si l'únic moment de fer faena és quan la meua preciosa filla de 15 mesos se'n va a dormir, i últimament tenim festa nocturna diària! I la festa no és perquè se li ha activat el gen adolescent abans d'hora, sinó perquè pateix el seu primer constipat enganxat i incubat a la guarderia. Tot un esdeveniment!

Segur que tots heu experimentat en les pròpies carns (mucoses, millor dit) els símptomes de l'anomenat “constipat comú”, causat pels no tan coneguts rinovirus. Ma filla ja n'havia conegut algun, de rinovirus (bé, potser 2 o 3, tampoc no massa), però aquest és especial, i no només perquè és el primer que ve de la llar d'infants, sinó per la seva evolució. Amb dos dies de mocs i un poc de febre (o febrícula) no vam anar al pediatra – ens sabem de memòria el full que ens va donar el primer dia i que duu per títol: Los niños de 0 a 3 años son unos mocosos-tosedores. Molt il·lustratiu, no? Bàsicament deia que molt de sèrum nasal, Apiretal si té febre (paracetamol) i paciència. Però al tercer dia, la febre ja era un poc més alta i, potser perquè es va acabar la paciència o ens va entrar el coneiximent, vam anar a l'ambulatori. La pobreta estava amb els ulls plens de lleganyes, l'aixeta nasal oberta i la tos profunda que arrancava carcassos de la gola. Imagineu quin era el seu aspecte que el pediatra no va poder evitar dir: ¡si le salen los mocos por todas partes! Diagnòstic: rinitis, conjuntivitis, faringitis i la tos un poc “enganxada” a les vies respiratòries profundes. Potser ja no es tracta només d'un virus; l'enemic assoleix categoria taxonòmica. Tractament: antibiòtic (amoxicilina), xarop per a obrir els bronquis i facilitar-li la respiració, col·liri per als ulls i paracetamol per a la febre (via rectal perquè sinó el vomita! Gràcies al fòrum de mares primerenques del claustre de l'institut hem descobert el Febrectal!). Després de tres dies de baralles per fer-li tragar tan de líquid curatiu, acabem la tarda del diumenge a urgències a l'Hospital: 40,5 ºC! Per Déu, si no havia vist pujar el termòmetre tan ràpid en ma vida! Com fan patir aquestes criatures! I com la van torturar! Tres preses de temperatura (pel culet!), auscultacions diverses, la gola i l'oïda, placa de tòrax i, el pitjor de tot, analítica. No sabeu el que costa punxar-li la maneta a una xiqueta lactant. Si fan sortir a les mares i tot perquè es fiquen a plorar de veure'ls. Però bé, tot estava correcte. Tot dins de la normalitat. -La amoxicilina no está haciendo su trabajo. Només faltava la taula i dos metges més per simular una escena de House. Canvi d'antibiòtic per un de més potent i cap a casa.

Al dia següent, pediatra de nou. Control. Afegim un nou símptoma en el diagnòstic: otitis. Però ja no ha tingut més febre i ella està alegre (li ha llançat un bes al metge i tot!). Li preguntem si pot tornar a jugar amb els seus companys de classe. -¡Ni pensarlo! No es lo mismo luchar contra un virus que contra tres. Su sistema inmunitario está exhausto. Tenemos que dejar que se recupere. Doncs així estem, recuperant-mos, poc a poc. Però de nit encara hi ha atacs de tos, i els exàmens de 2n encara estan a mitges.

I amb tot això, aprofito per plantejar una pregunta que Sefo (el pare de la criatura) fa temps que es qüestiona: "Per què els constipats es produeixen majoritàriament quan arriba el fred?"

Ja tinc companya de departament

2011-01-15T19:59:00.008+01:00

- Perdona, ¿tú eres profesor de matemáticas? - em va dir

- No, solament els ajude amb els deures i els dubtes de totes les assignatures, per què? - vaig respondre jo.

- No, por nada,... es por si conocías una forma de multiplicar sin usar las tablas. Creo que es método azteca, pero no estoy segura.

- Sí?, un moment. Adeu Adrian, demà més !!!!. Ara ja estic, explica'm.

Doncs no estic segur si és un mètode azteca o xinés com diuen molts a la xarxa (no està gens clar), però del que sí estic segur és que la dona que treballa netejant a les vesprades a l'insti mentre jo faig classes de repàs té una curiositat, si més no, una estima per la ciència.

Entre profes i alumnes del nocturn hi ha prou gent a l'insti per la vesprada. Estan però no estan. Em senten però no m'escolten. Pels corredors els profes del nocturn em miren somrient, això sí, amb una mescla de compassió i desofegament per una feina que els aborronaria "tornar a fer", em veuen com un jovenívol mestre de classes de "repàs"; els alumnes del nocturn ni em miren, alguns treballen, tots estudien, no tenen temps per a pensar.

Però el que no saben tots ells és que fins ara, a banda de Pep (l'educador social) i els 30 o 40 fragments de realitat social que compartim, ningú m'havia sorprés com ella, Maria, la dona de les multiplicacions azteques.

- Si te enteras de alguna curiosidad como esta, ¿me lo dirás? - va dir abans d'anar-me'n.

Ja no estic sol, em dona igual que la bata siga blava i els guants grocs, després de quatre mesos ja tinc companya de departament.

Enganxa't de nou al bloc

2011-01-10T12:23:00.010+01:00

Feliç any nou a tots i totes !!!!!. Ja s'han acabat les blocances !!!!!. No se si han vingut carregats o no, però segur que ara esteu més descansadets, eh?.

El bloc ha estat una miqueta paradet (nosaltres també tenim família i amics que feia temps que no veiem), però avaluació nova, vida nova. Així que anem a retornar amb la rutineta del repte, encara que amb un xicotet canvi que mantindrem si funciona (això dependrà de vosaltres). La novetat és que el reptes aneu a proposar-los vosaltres. Sí, sí, tots tenim preguntes de vida diària que la ciència potser les explique.

Però la part més complicada és saber com fer-ho, és a dir, com redactar-ho atractiu per al lector, com buscar imatges interessants per endolcir l'escrit. Teniu com a model tots els reptes de la primera avaluació, i no passa res si al principi copieu idees per saber com començar o com expressar-vos (la primera part d'un aprenentatge sovint és copiar, després cadascú ja desenvolupa els coneixements per si mateix). A més, no cal fer escrits molt llargs al principi.

Algunes pautes:

- Un bon títol.

- Un bon començament i un bon final.

- Una imatge atractiva

- Si es pot adequar el repte o l'escrit a la data, millor (Ex. el repte de les estreles de neu a l'hivern,...), però no sempre es pot.

Per a cercar imatges interessants, entreu al "google imatges" i escriviu la paraula clau del repte (en anglés hi ha més varietat). Si voleu trobar ilustracions com les que pugem nosaltres, sols heu de posar "ilustración" (o illustration si ho feu en anglés) al costat de la paraula en el cercador. De totes maneres, no patiu per la imatge, jo puc trobar una.

Així que si voleu i teniu ganes aquesta part del bloc és íntegrament vostra. Sols heu d'enviar els escrits al correu cienciesapeniscola@gmail.com i Rosa o jo ja els pujarem.

De moment, començarem l'avaluació amb un repte per enganxar-vos de nou. Sí, sí, aquest repte del senyor Isidre Mas Magre enganxa, i si no em creieu, mireu la fotografia.

No heu pensat mai, perquè el superglue no s'enganxa a les parets del tub, però si que ho fa als vostres dits a l'eixir?.

Doncs així encetem l'avaluació, amb un nou repte, una nova proposta i la visió posada en unes vesprades cada volta més lluminoses.

Ens alegrem de sentir-vos de nou.

2010-12-24T12:15:00.005+01:00

No t'oblides de mirar la lluna

2010-12-20T19:58:00.007+01:00

Demà, sonarà el despertador, obriràs els ulls a poc a poc, et faràs el "remolò" per alçar-te, t'arreglaràs encara zombie, desdejunaràs, prepararàs la motxilla, obriràs la porta de casa i... no, demà no serà el mateix de sempre. Demà hi ha alguna cosa especial de camí a l'institut. Demà pots contemplar un meravellós eclipsi total de lluna mentres passeges cap a classe. Ja farà una horeta que haurà començat i possiblement hi haja massa claror.

Poc abans d'amanéixer la Terra li taparà la llum per complet a la lluna, i tu hauràs obert el llibre.

Bona nit.

Resposta a la neu amb forma d'estrela

2010-12-20T13:49:00.015+01:00

"La ciència és la progressiva aproximació de l'home al món real."

Max Planck (1858-1947) Físic alemany.

Trobar informació en internet és relativament fàcil, comprendre-la és altra història. Però un apunt important, cadascú ho ha d'entendre fins on puga, perquè les respostes quasi sempre poden ser més complicades del que pareix (sobretot si la font de consulta és un bloc).

Així, jo personalment entenc que una resposta, ja siga ací al bloc, a un examen o a una conversa amb els amics, ha de ser sincera. Vull dir, o bé no hem d'escriure el que no entenem, o bé ho podem escriure sempre que expressem eixe desconeixement (no ho dic per vosaltres, sinó en general, pel que es veu a internet).

Al vostre nivell, ja està més que bé amb les respostes que heu escrit perquè aquesta pregunta es pot fer molt molt difícil (per nosaltres inclosos). Aleshores, com a resposta em quede amb la de Meritxell. L'has traduït i resumit molt bé. Com he dit al vostre nivell és més que suficient. Això sí, busqueu el significat de paraules com supersaturació, o fractal si no el sabeu.

A banda de les fotos d'estreles de gel, ací vos deixe un gràfic en anglés de la formació d'una d'aquestes estreles a partir dels microprismes hexagonals (imatge inicial) de gel que es formen als núvols, gràcies al vapor d'aigua de la supersaturació.

Bé xicones i xicons, a mi personalment aquest repte m'ha vingut gran i estic ple de dubtes, però com diu la cita inicial, m'he divertit en aquesta aproximació.

Felicitats a Isidre, Meritxell i Cristina.

Per què la neu té forma d'estrela?

2010-12-13T13:45:00.011+01:00

Hola de nou!!!!. Vaig a contar-vos un secret, però no li digueu a ningú, eh?. El famós estat d'alarma, no el va decretar el govern pels controladors, sinó per la inactivitat del nostre bloc. Sí, sí, l'allau de protestes que va rebre el president per part vostra, fervents seguidors, no li va deixar altra opció. Bé gentola, anem al catxull i deixem-nos de minúcies.

Heu vist alguna volta caure estreles damunt vostre?. Jo tampoc... fins el cap de setmana passat. No nevava, estrelava diria jo. Mai abans havia vist en viu i en directe el simbolet de la neu de l'home del temps. Ara estava cobert d'estreletes, i al cap de tres o quatre hores, els carrers eren galàxies i la ciutat, un univers.

Tanta bellesa l'havia de portar al bloc.

Així, per quina raó la neu te forma d'estrela?. Al congelador no en trobareu de galàxies, per què a la natura sí?.

No solament ciència

2010-11-25T14:07:00.005+01:00

Vaig pensar moltes possibles entrades per denunciar hui, dia contra la violència de gènere, una situació que..., en fi, vaig a ser com més còmode estic, optimista i positiu.

Així, aprofitant el repte de la setmana, he decidit pujar-vos un vídeo on el protagonista és un cargol. O una, perquè tots sabeu que els cargols són hermafrodites (parts de la vida són mascles, part femelles). Una vida on els gèneres no són rols, sinó formes sexuals intermitents.

Hi ha moltes formes d'estimar sense violència, totes vàlides.

Feu el cargol, no marqueu el rol.

I per dir-vos adeu, a les xiques us deixe un vídeo musical molt positiu que segur que coneixeu.

Gràcies

2010-11-24T12:30:00.002+01:00

Més impressions de la classe de ciències...

2010-11-24T12:00:00.000+01:00

La classe de biologia la tenim 3 voltes a la setmana i cada dia és un cas.
Estos últims dies, hem anat mirant fotografies que sortiran a l'examen, a l'avorrit examen que tindrem que fer..... Cada company veu les fotos i qui no conta un acudit sobre la foto, conta anècdotes o també, tant es val, ens dediquem a fer conillets amb els dits per a que en el projector es veja a la paret.
Sempre hi ha comentaris que diuen "A quina hora acaba la classe? Vaja avorriment de tema... I tenim que donar açò?"
Per molt que siga avorrit el tema, les classes de biologia estan molt bé, tenen salsa quan n'ha d'haver, però ens fiquem seriosos quan cal.

NEREA JORGE

Caragol treu banya... la, la, la, la, la!

2010-11-22T12:41:00.003+01:00

Hola, gent, com va la ciència?

La setmana passada es va celebrar la setmana de la ciència, i no és que aquí no la vulguem celebrar, sinó que l'estem celebrant totes les setmanes, gràcies a l'interès que demostreu i a la vostra participació (de la que estem molt orgullosos!). Esperem continuar celebrant-ho!

Bé, sense més preàmbuls, ja està aquí el repte d'aquesta setmana! I tornem un poc als orígens. M'explico: us tocarà “experimentar” per a arribar a la resolució del repte, patint-ho (o no) en les vostres “carns”. La pregunta és: en quin temps pot un caragol recórrer la distància que hi ha entre la finestra del bar i la paret d'enfront del pati de l'institut? Li suposem una velocitat constant i una trajectòria recta (moviment rectilini i uniforme). Els més espavilats ja hauran comprès que aquest repte està dedicat a l'alumnat de 2n d'ESO, que estan estudiant cinemàtica en aquests moments.

Pot contestar tot el món, com sempre i, per tal de no excloure ningú, siga habitant habitual del centre o no, poden haver condicions alternatives: temps que invertirà el caragol per a creuar un camp de futbol reglamentari, temps que li costaria d'acabar una marató...

No oblideu explicar el procediment seguit per a resoldre-ho ;-)

Au, a mesurar i calcular!

Resposta al repte "la malària de Drogba"

2010-11-21T18:43:00.005+01:00

Mua, mua,... adeuuuuu!!!!. Perdoneu, estava despedint-me, que aquest cap de setmana tenia visita familiar. Ja sabeu que som animalets socials, i igual que per als altres primats, les relacions de família són una fabulosa necessitat.

Bé, tornant al repte, aquesta setmana no hi ha massa a dir, ja que heu trobat les errades periodístiques ràpidament. En efecte, com molt bé exemplifica Meritxell, no podem parlar de virus bacteriològic; i com bé diu Aurèlia, tampoc podem dir que la malària la produeix un virus, sinó un protozou paràsit que viatja de cos a cos en Mosquito Airlines.

Podriem deixar-ho ací, però quan vaig trobar la notícia de la malària de Drogba a El País, vaig buscar la notícia en altres diaris estatals com El Mundo o l'esportiu Marca, i ja veieu, l'atac dels clons, vull dir, la mateixa errada a tots. Però...., "no se vayan todavía aún hay más". Sí, sí la meua hiperactivitat no diagnosticada, em va fer buscar la notícia també als diaris internacionals: The Independent (Anglaterra), The Telegraph (Anglaterra), i fins i tot, al Times Live (Sudàfrica). I què?, clavada de pota científica planetària dirien alguns.

Doncs sí, sí, quina casualitat, no?, estareu pensant. No, no és cap casualitat, sinó que els científics han demostrat que tots els periodistes tenen un virus (o una bactèria dóna igual), que els fa coordinar-se a l'hora de rebre, procesar i redactar les notícies. Eixe virus, que comença a estendre's perillosament per la societat (a vosaltres us he vist molt afectats) té diferents noms en funció de la localització: mandra, perea, laziness, o com diuen al meu poble, gossera.

M'explique, els periòdics, per obtindre informació de moltes notícies, acudeixen al que s'anomenen agències de premsa. Sovint una mateixa agència de premsa passa la notícia a moltíssims mitjans de comunicació, i aquestos la repassen bé (jijijijij), i la redacten per a la seua publicació. Així, si hi ha una errada, aquesta la tenen tots, com una bactèria (o un virus dóna igual). Però no passa res, perquè hem dit que les notícies les repassen bé, no?.

Al nostre cas de Drogba, l'errada primera la fa Carlo Ancelotti (ell té dret a equivocar-se), entrenador del Chelsea, quan a la roda de premsa parla de virus referint-se a la malària. I ací trobem el primer cas de perea, perquè els de l'agència de premsa ni es preocupen per comprovar si la malària és un virus o un elefant. Així l'agència passa la notícia als periòdics, que com ja estan afectats per la perea, tampoc fan la comprovació (una excepció, The Times no parla ni de virus, ni de protozou,... no es vol xafar les mans). Finalment, arriba a nosaltres, que a banda d'estar infectats de perea, tenim altres infeccions, com és la sobreinformació. Sols ens faltaria haver de corregir les notícies.

Bo, espere no haver sigut massa pesat, però la casualitat de trobar açò, a mi em va sorpendre molt. I que ningú s'enfade per la vinyeta.

Ah!!!, una última coseta, a partir d'ara podem encetar una nova secció del tipus "errades científiques a la premsa". Així si trobeu alguna errada ens la passeu i la penjarem, val?. Aquest seria un dels tractaments contra la mandra.

Au gentola, vaig a saciar un dels instints més primaris.... A berenar.

La malària de Drogba

2010-11-15T10:49:00.006+01:00

Atencioooooooooooó !!!!! Últim minut, corre la banda Malouda per al Chelsea, centra perfecte a l'àrea xicotetaaa, Drogbaaaa....., no li ha pegat al baló !!!! Sembla ser que no està fi el davanter. Era d'esperar, després que el club comuniqués que el jugador ha estat patint malària les últimes setmanes. I final del partit !!! .

Veritat que açò no sona a repte científic?. Doncs sí, l'altre dia, al llegir la notícia de la malària de Drogba, vaig ser conscient que la premsa necessita correctors científics més professionals. Aleshores, en qui vaig pensar?. Doncs en un conjunt de persones habituades a llegir ciència diàriament, gent que setmanalment resol dubtes científics, individus amb capacitat de redactar articles científics,... En fi, que vaig pensar en vosaltres.

Així, en aquest repte no formularé cap pregunta, sinó que us adjunte dos fragments de notícies reals (Marca i El País) amb errades científiques. Una de les notícies fa referència a la malària de Drogba, clar. L'altra no, però també necessita correcció científica. Com bé suposeu, el que volem és que trobeu les errades i les comenteu amb tots nosaltres.

En la resolució, ja veureu com posareu en evidència no sols a aquest dos mitjans.

Salut correctors i correctores.

Resposta al repte "el color marró de les fulles seques"

2010-11-11T22:21:00.004+01:00

Ei, ei, que no pare el ritme del bloc, eh?. Ara ja estem en òrbita, no hi ha marxa enrere.

Bé, la resposta a la segona part del repte no té relació amb els pigments, sinó amb una substància que s'anomena lignina. Aquesta té la funció d'augmentar la rigidesa per al sosteniment del vegetal i la trobem a la paret de cel·lulosa secundària (que com acabeu de comprovar, no és totalment de cel·lulosa). La lignina és especialment abundant a les cèl·lules de les zones llenyoses.

Aleshores, quan comença el procés de caiguda de la fulla, com ja hem vist, algunes substàncies es van degradant, però en canvi altres com la lignina, van augmentant la seua concentració (mitjançant unes rutes metabòliques que jo personalment no entenc). Així, al temps de caure la fulla (a voltes abans), ja s'ha degradat la majoria de compostos, però altres com la lignina o la cel·lulosa encara romanen allà.

I per què el marró?. Molt fàcil, és el color de la lignina. Per tant, encara que la cel·lulosa estiga en major proporció, com que aquesta última és blanca, doncs el marró colorísticament domina. A banda, totes les fulles (ni totes les espècies) no tenen la mateixa proporció lignina/cel·lulosa, així que trobareu algunes més marrons que altres.

Per últim, la senyoreta Meritxell, encara que no ha respost del tot a la pregunta, si ho ha fet als dubtes que havia mostrat algun participant a la primera part del repte. Moltes gràcies Meritxell. A la resta supose que amb el que hi ha escrit dalt ho tindreu clar.

Fins el repte del dilluns !!!!!

Haití pateix els efectes de l'huracà Tomàs

2010-11-08T21:54:00.000+01:00

L'huracà Tomàs continua provocant fortes pluges sobre Haití, República Dominicana i Puerto Rico mentre es desplaça per l'arxipèlag de les Bahames. Les torrencials pluges han causat, almenys, set víctimes mortals encara que estes xifres són provisionals.
Tomàs es cobrava la seua primera víctima, un home el vehicle del qual va ser arrossegat per les inundacions originades per la crescuda del riu Glace en la localitat de Duchiti, departament de Grand Anse (sud-oest).
L'huracà, de categoria 1, avança amb vents de 120 quilòmetres per hora i es pronostica que es debilitarà en menys de 24 hores fins a convertir-se novament en tempesta.
Haití encara no s'ha recuperat dels estralls causats pel terratrèmol del 12 de gener i afronta una epidèmia de còlera.
Ara que en termes relatius Haití ha escapat del perill, "hem de continuar vigilant", ha afirmat el president, René Preval en una al·locució des del palau presidencial.
Per la seua banda, l'Oficina de Nacions Unides per a la Coordinació de l'Ajuda Humanitària ha destacat la "sort" que ha tingut Haití, al resistir el pas de l'huracà amb relativa fermesa. 'Estem sorpresos per la sort d'aquesta vegada perquè, encara que les tempestes han sigut serioses, per una vegada Haití ha sigut afortunat', ha indicat l'òrgan.
He fet un resum d'aquesta notícia perquè crec que és prou interessant per a l'assignatura i a més està relacionat amb el temari que estem donat ara.
Espero que us agrade!

Elisabeth Simó (Biologia i Geologia 4t d'ESO)

Resposta al repte "canvi de color de les fulles" i segona part del repte

2010-11-08T12:33:00.011+01:00

Hola amigues i amics, de lluny i de prop, de ciències i de lletres (ja no faré més al·lusió a aquesta distinció que no m'agrada), grans i menuts, sinònims i anònims (va, antònims també). Anem a donar-se pressa que les fulles no aguantaran molt més als arbres, i això és del pròxim repte.

Bé, reafirmant els comentaris d'Isidre, Àngel,... les fulles són verdes perquè tenen un pigment anomenat clorofil·la que es troba dins dels cloroplastos. Aquest pigment és fonamental per aprofitar l'energia del Sol durant la fotosíntesis. També teniu tota la raó quan dieu que hi ha altres pigments, amb altres coloracions (grocs, rojos,...). Aquestos són fonamentalment de dos grups: les xantofil·les (un tipus de carotenoids adosades a proteïnes dels cloropasts), que són les més abundants i donen coloracions que van del groc al roig; i els pigments antociànics (allotjats als vacúols i que també donen coloració als pètals i alguns fruits), dels quals hi ha moltíssims tipus i donen una gama de colors molt ampla, però destaquen a les fulles els rojos porpres tan espectaculars.

La funció de les xantofil·les és col·laborar en la fase llumínica de la fotosíntesi i actuar com a antioxidant. La funció dels pigments antociànics a les fulles no és clara, però es pensa que podrien protegir contra els rajos UV, i a més, també actuar com a antioxidant.

Ara que coneixem a tots els pintors, pensareu per què la clorofil·la es degrada i els altres no?. Quan una fulla inicia la seua senescència i acaba caent, tots els pigments acaben degradant-se (oxidant-se), però la clorofil·la és el que primer ho fa.

Ara podem deduïr algunes de les qüestions que heu vist als comentaris. Primer, la clorofil·la és fonamental per a la fotosíntesi; segon, la fotosíntesi, simplificant, és un procés que proporciona matèria orgànica ("aliment") a les plantes. Ací, un filòsof veuria una lògica clara: p implica q i q implica r, per tant, p implica r , on p és la clorofil·la, q la fotosíntesi i r "l'aliment". Així si no hi ha clorofil·la, no hi ha aliment. Això vol dir que les plantes hibernen? Es suposa que baixen el seu metabolisme al perdre les fulles, ja que com hem vist, al no tindre fulles, no poden produir o sintetitzar la mateixa quantitat de matèria orgànica ("aliment"). Però, encara així tenen uns requeriments mínims d'energia, que saciarien a partir de les reserves acumulades en forma de midó (la creïlla és un exemple d'estructura de reserva de midó) durant tota l'època d'activitat fotosintètica.

Bé, espere que s'entenga, perquè a voltes no m'entenc ni jo, i també que l'autor del Lazarillo de Tormes (és una brometa) quede satisfet amb la resolució de part de les qüestions plantejades (la resta amb la segona part del repte).

Ah!! i abans de formular la segona part, vull felicitar (faltes a banda) a Isidre i Àngel per la resolució del repte.

Espereu, vaig a beure, sinó jo també perdré les fulles.

Ja estic ací. Bé, la segona part del repte diu així: per què les fulles seques adopten una coloració marronosa?

Doncs res més, ah sí!!!. Escolteu, la teoria està molt bé, però la pràctica és insuperable, així que pugeu a la Tinença a veure els colors i les fulles caigudes, jo ací tinc la Font Roja (xovinisme alcoià). Si no podeu pujar, als parcs també es veu molt bé.

A veure si ara que el bloc creua fronteres s'animeu a escriure.

Impressions a la classe de ciències

2010-11-03T22:43:00.002+01:00

Uf! És dimarts però com si fóra dilluns. Què dic? Molt pitjor! Després de la “juerga” d'aquest pont això avui no ho podré aguantar.

Ostres, se m'ha oblidat fer els deures! I ara què li dic? Va, li diré la veritat, que sembla que avui està de bona gana i potser no me posa el negatiu.

- No, no els entenia.

Ara que no me diga de fer-lo jo, que de vegades es ratlla un poc i els fa corregir als que diuen que no els han entès. No té sentit, la veritat, però com de vegades sembla que s'il·lumina...

Salvada. Sort que sempre apareix el de sempre per a corregir. La veritat és que ens fa un favor a tots els altres.

Subducció, orogènia, metamorfisme... és com si portés mesos sentint tot això i encara és hora que ho entenga. Quin rotllo de classe.

Ja està, ja ho ha dit, que pesada és amb el bloc “ditxós”! Esta vegada només ha tardat mitja hora en nomenar-lo. Tot un èxit, la veritat.

Coto què? Cotopaxi? Però què diu esta dona? Això me recorda al "marmol" aquell “raro” de la cuina. Un volcà? I no seria més fàcil posar el Teide d'exemple? Sempre embolicant!

- Psss... quina hora és?

- Falten vint-i-cinc minuts

- Encara? Esta classe no s'acaba mai

- I desprès socials, “no te digo”!

- Esta tarda me la passaré dormint al sofà

- Jo enganxada al tuenti...

- Ei, què passa per aquell racó? Quina jugada esteu comentant, la formació del Himàlaia o com va anar la discoteca la nit de Halloween?

Jo estic convençuda que té un radar al clatell. I això que diu que està sorda! És que no ens deixa ni respirar. Himàlaia, i això on para? Ah! L'Everest. Ostres, és que ho diu per embolicar, segur. I torna-hi amb la subducció. I jo què faré per aprovar l'examen? Mare meua, que l'Ermitana m'ajude!

I ara, faena, com sempre! Que es pensa que només tenim classe de Biologia? Tots els profes són iguals. Això sí, si no tinguera deures no me miraria res de tot el rotllo este que ha soltat. En això s'ha de reconèixer que té raó. Però quina perea, hauré de fer els deures esta tarda. S'ha acabat el magnífic pla de fer el gos. I què diu ara, aula virtual? I què hauré de fer jo?

- Psss... puc vindre a casa teua esta tarda?

- Guai!

Ei, i què és això que té damunt la taula? Sabó?

- I nosaltres per què no fem pràctiques?

Les coses xules sempre les fan a les altres classes. No hi ha dret. Quan jo vaig fer segon no vam fer sabó. A vore si és veritat i fem alguna cosa.

El timbre, per fi!

- Adéu, Rosa! Fins demà.

Si la veritat és que és "maja" i tot. Si no fóra per les ciències...

Per què tant de roig, groc i taronja a la tardor?

2010-10-29T17:19:00.008+02:00

Sabeu, tinc un pantaló texà de color verd aturquesat. L'altre dia me'l vaig posar, i algú em va dir que ja no era època de portar eixe color. Vaig pensar... tardor?, ah, clar!. Ràpidament, vaig tornar a l'armari a buscar un de color groc o roig, però no en tenia. No entenc massa de protocols.

La veritat és que ja tenia al cap el nou repte, Rosa me l'havia comentat: Per què les fulles canvien de color a la tardor?

Realment, aquest repte consta de dues preguntes ordenades cronològicament, ja voreu. Però anem per parts; aquesta era la primera, més senzilla, però fonamental. Així que tracteu d'explicar-ho de la forma més clara (també ortogràficament) que pugueu.

Bé, esperem els vostres comentaris. No sabeu la il·lusió que fa veure 7 comentaris al repte anterior. I a les coses sense il·lusió, l'hivern no s'acaba mai.

Per cert, vaig a seguir posant-me els pantalons verds, encara que ma mare i molta altra gent opine que és un color d'estiu.

Adeu.

Resposta al repte del nitrogen

2010-10-29T16:14:00.009+02:00

Hola! Finalment he decidit publicar la resposta com a entrada per a què siga més còmode de llegir (ja em direu que preferiu).

Bé, abans de tot, heu de saber que la pregunteta del nitrogen és d'un alumne de 3r d'AÇÒ de Pilar de la Horadada.

Bo, anem per feina, vaig a intentar fer-ho assequible per als qui encara no heu donat l'aparell respiratori (1r i 2n ESO).

A veure, on es vam quedar... Havíem agarrat aire i el teníem als pulmons, no? Eixe aire, per arribar a la resta del cos, ha de passar a la sang (el transport públic corporal). Per situar-nos millor, l'aparell respiratori és com un arbre sec cap per avall, i és al final de les branques més finetes on els gasos passen a la sang. Aquestos llocs d'intercavi de gasos, es diuen alvèols pulmonars i tenen forma de mora (mireu la imatge). Però els gasos no poden passar així com així, sinó que necessiten estar dissolts en el líquid que recobreix l'interior de l'alvèol (com ho està l'O2 a l'aigua del mar). Aleshores, hi ha un problema, que tots els gasos no tenen la mateixa facilitat per dissoldre's al líquid (igual que el Nesquik es dissol abans que el Cola Cao). I resulta, que el nitrogen es dissol fatal, així encara que hi haja molta quantitat, sols una xicoteta part (un 4%) pot entrar dissolt a la sang. La resta torna a eixir quan espirem. El 4% que ha passat a la sang, fa un poc de turisme corporal, perquè com has dit bé Isidre, el nitrogen atmosfèric (N2) no té cap funció coneguda al cos (nosaltres assimilem el nitrogen que ens fa falta amb l'alimentació - les proteïnes).

Bé amb açò el repte està contestat, però aquesta vegada han eixit idees paral·leles interessants.

1) El nitrogen i els submarinistes: Els submarinistes tenen problemes amb el nitrogen quan pugen massa ràpid a la superfície, després d'haver estat submergits a prou fondària (+10m aprox.) durant una estoneta considerable (+45min aprox.). La qüestió és que al baixar dins de la mar, tots sabeu que augmenta la pressió (penseu en les vostres oïdes). Eixe augment de pressió fa que puga dissoldre's molt més nitrogen a la sang que normalment. De fet, si mireu una ampolla d'aigua amb gas quan esta tancada, no hi ha rastre de gas. Què passa quan l'obrim?, doncs que baixa la pressió de colp, i aleshores, es formen bombolletes. Ara podeu aplicar la mateixa lògica a un submarinista que puja massa ràpid, no?

2) L'oxigen oxida: Isidre, tens tota la raó en que us vaig dir això o alguna cosa semblant. El que passa és que havia de simplificar, per la vostra edat i perquè jo no arribava a més en el tema (us vaig dir mil voltes que els profes no som enciclopèdies amb cames i que seguim formant-nos gràcies a preguntes com aquesta). L'oxigen atmosfèric (O2) en sí, és poc oxidant en relació a altres substàncies. S'ha d'activar en forma del que es diuen radicals lliures (això és massa complicat per a mi). Però sí que tens raó en una cosa respecte a l'oxigen, l'oxigen pur inspirat de forma contínuada acurtaria molt la vida del nostre aparell respiratori, no per l'oxidació, sinó per altres problemes més complexos.

3) Clar que el nitrogen forma part de processos importants a la natura.

Una última coseta relacionada amb els reptes i qualsevol recerca de informació en internet. La viquipèdia està molt bé, però no ho és tot. No hi ha res com un bon llibre de consulta. De fet, per a resoldre aquest repte bé, ha sigut molt més fiable un llibre de fisiolgia humana que la xarxa. De totes formes, la majoria de llibres de consulta també es poden trobar digitalitzats al cercadors habituals (feu-ho amb la recerca avançada).

Xicones i xicons, no sé si he aclarit o embolicat més al personal, ja em direu.

On s'amaga el nitrogen?

2010-10-21T12:26:00.005+02:00

Uffff, ja estic ací. Deixa'm que agarre aire, que quasi no arribe aquesta setmana. Espera...:"agarre aire"?, ja ho tinc.

Mira al teu voltant, segur que veus molta matèria en estat sòlid, i potser part en estat líquid (si tens un got d'aigua al costat, per exemple). A més, com eres llest i els teus profes t'ho han explicat, encara que no la veges, saps que també estàs envoltat de matèria en estat gasós (si no em creus agarra un ventall i voràs com al moure'l notaràs una certa resistència de l'aire). I és aquesta la paraula màgica, perquè és així com anomenem a la mescla de gasos homogènia (no es poden distingir els components) que ens envolta.

Sabem que aproximadament, el 21% de l'aire és oxigen, el 78% és nitrogen, i l'1% restant se'l reparteixen entre el vapor d'aigua, els gasos nobles, el CO2,... Tot el món sap la utilitat de l'oxigen per nosaltres, veritat?.

Ara és quan torne a l'inici. Agarra aire i aguanta'l dins 20 segons mentre segueixes llegint. El 78% de l'aire que tens als teus pulmons és nitrogen, no?. Doncs, aquest és el nou repte: Què fa el cos amb tota eixa quantitat de nitrogen? .

Ja pots soltar l'aire i pensar.

Modelant molècules...

2010-10-19T23:05:00.111+02:00

Portem dos setmanes "fent" molècules amb l'alumnat de ciències de 2n d'ESO.

- "Fent" molècules???

Bé, seria millor dir que fem representacions de molècules. Per a fer-ho utilitzem models moleculars, que no són més que un conjunt de boles de diferents colors que representen cadascuna un àtom, i que s'han d'anar unint amb enllaços per a "construir" les molècules. Aquí en teniu uns exemples:

Benzè (anell benzènic) i Etanol

Com ja saben/sabeu els alumnes de 2n, l'oxigen (O) està representat amb el color roig, l'hidrogen (H) amb el blanc, i el carboni (C) amb el negre, i com es pot observar, cadascun d'ells fa un nombre fixe d'unions perquè té un nombre determinat de "forats" en la bola. Per als exemples de la fotografia, si compteu quants àtoms hi ha de cada, en resulten les següents fórmules: C6H6 i CH3CH2OH.

De vegades resulta molt difícil fer exemples i models simples de temàtiques complexes. I això és el que ens ha passat quan vam fer la fitxa de la pràctica. Per què diem això? Doncs perquè amb els models moleculars només es poden representar molècules formades per Carboni i Hidrogen com a àtoms principals (són les que anomenem molècules orgàniques o hidrocarburs) i bona part de les molècules que vam dissenyar no complien aquest requisit (eren inorgàniques). I per a representar molècules inorgàniques, els únics models que valen són les representacions de Lewis - que no són tan vistoses perquè s'han de fer amb un paper i un boli!

El cas és que se'ns hagués passat tot per alt sinó hagués sigut per l'àcid sulfúric o H2SO4 (potent corrosiu i, en aquest cas, detonant d'una entretinguda conversa entre les professores de química i de ciències!). Vam simplificar massa dient que l'àtom de Sofre només feia 2 enllaços, però resulta molt difícil explicar a alumnes de 2n d'ESO per què hi ha àtoms que, en determinats moments fan 2 enllaços i, altres vegades, en fan 4 (com en el cas del Sofre del H2SO4). I encara és més difícil explicar a aquestes edats tan joves que la forma d'unir-se els àtoms no és sempre la mateixa.

És molt probable que algun alumne de 3r d'ESO, 4t o batxillerat puga explicar als seus companys de 2n en un llenguatge molt més entenedor conceptes com el de valència (atenció, no confondre amb la capital de les falles i l'orxata!), el d'enllaç datiu o coordinat o el de representacions de Lewis. Així és que animeu-vos! Agrairem moltíssim qualsevol aportació al respecte i penseu que teniu una oportunitat de lluir-vos davant la vostra profe de química ;-)

GRADIENTS DE DENSITAT

2010-10-13T21:54:00.000+02:00

1. 2n B 1r grup 2. 2n B 2n grup 3. 2n A 1r grup 4. 2n A 2n grup

Hola, benvolguts alumnes de 2n d'ESO. Volia mostrar-vos el resultat dels quatre gradients de densitat que hem estat fent en el laboratori. Han quedat xulos, no? Per aquells que de tant en tant miren a vore què pengem en el bloc, els direm que el gradient de densitat de la foto està constituït per (de baix a dalt): mel, glicerina, aigua tintada amb blau de metilè, oli i alcohol.

Ara bé, finalitzada la pràctica, hi ha certes qüestions que cal fer-se i, si pot ser, resoldre. Evidentment, us convido a tots i totes a participar bé a classe o bé a través dels comentaris a aquesta entrada, i no cal dir que les participacions seran degudament discutides, agraïdes i "recompensades" en la qualificació de la pràctica. Així doncs, comencem:

a) Heu de saber que en el gradient 1. vam voler experimentar què passaria si, en acabar de fer tot el que s'havia de fer, sacsejaven la proveta. La pregunta és evident: què ha passat? Ha tornat tot al lloc? Hi ha capes que han desaparegut? Si ho han fet, per què ha sigut?

b) Trobeu a faltar alguna capa en els gradients 3. i 4.? Quines i per què penseu que no hi apareixen? -cal dir que el 1r grup de 2nA són els que van fer la pràctica primers i això vol dir que el gradient portava molts dies fet!

c) En 2. i 3. es veuen clarament dos taps de boli de plàstic, però han quedat disposats a diferent alçada. Quina explicació li podem donar a aquest fet?

Crec que ja us he donat prou faena. Si algú vol llançar més qüestions sobre les fotos, endavant! Qüestionar és l'essència de la ciència (esciència).

Hi ha alguna semblança química entre Bob esponja i un ordinador?

2010-10-13T16:27:00.007+02:00

Qualsevol nova proposta, nou projecte, nouvingut, nou... , necessita d'un recolzament inicial, d'una raó que no la faça sentir sola o sol. És per això, que arribat al quart repte, volem donar-vos les gràcies a Isidre, Meritxell i Cristina per participar i dedicar part del vostre temps en fer-nos veure que no perdem el nostre.

Per cert, perdoneu per la demora aquesta setmana, però ara intente fomentar una corrent anomenada "slow science" que ja us detallaré en altre moment.
Fora bromes, ja està ací el nou repte. És un poc sensacionalista i no massa difícil, però a veure si així s'animeu uns quants més. Què tenen en comú químicament Bob esponja i un ordinador?
Respecte del repte anterior, ja hem comprovat que heu buscat ràpid i bé a la xarxa. Molt bé als dos!!!
La setmana que ve més.

Per què no representen mai els dinosaures amb orelles?

2010-10-05T17:42:00.001+02:00

Escriviu dinosaure, dinosaurio, dinosaur,... a qualsevol cercador d'imatges de la xarxa i vos adonareu que aquestos pobladors del terciari no són dibuixats mai amb orelles. Aquesta curiosa observació que ha fet un alumne de 4t d'ESO, ens ha dut a proposar el nou repte setmanal precisament preguntant-vos la raó d'aquest fet.

Així, torne a repetir: Per què no representen mai els dinosaures amb orelles?

Vinga animeu-vos a escriure.

Solució 2n repte Meritxell Cubells 2n ESO

2010-10-04T23:53:00.000+02:00

Resolució 2n repte

Molt bonica, sí senyors, aquesta idea oposada però complementària de triangulitzar. Enhorabona als dos per les idees i gràcies per haver seguit calfant-vos el cap al segon repte científic.

Com ja sabeu que sóc un tiquismiquis, vaig a donar-vos una solució encara més exacta:

1) Agafem un full i mesurem la seua massa a la balança del laboratori.

2) Mesurem la seua superfície també.

3) Dibuixem sobre ell la sola de la sabata i la retallem.

4) Mesurem la massa del retall de la sola de la sabata.

5) Fem una regla de tres (Ex. Si el full té una massa de 4g i una superfície de 616cm2, quanta superfície té el retall si la seua massa són 2,5g)

Ex. 4g -------- 616cm2

2,5g -------- x

En breu arribarà el nou repte. Fins prompte.

Solució 2n repte Isidre Mas Magre 2n ESO

2010-10-04T23:51:00.000+02:00

Solució repte 2

Quina superfície té la sola de la teua sabata?

2010-09-27T17:00:00.001+02:00

Molt bé, fragments d'adolesciència, veig que heu sigut "pràctics" a l'hora de resoldre el primer repte. No està gens malament la resposta, és més, està bé. Però, que haguereu fet sense la wikipèdia, es a dir, sense internet. A més, com li vaig dir a Isidre, utilitzar la densitat mitjana no és del tot exacte, ja que al ser una mitjana, no és igual en totes les persones. Per què?... doncs perquè estem formats per substàncies diferents amb densitats diferents.

Ex. Imagineu dues persones de 100kg de massa, una d'elles amb gran quantitat de greix i l'altra molt musculosa. Com que el greix és menys dens que el múscul, la persona amb més greix ocuparà més volum. Per tant, la densitat de les dues persones no serà la mateixa.

La nostra idea era que trobareu, emulant a Arquímedes, algun mètode de mesura més aplicat. Així que el nou repte setmanal no deixa opció a consultar aquest tipus de fast food informativa anomenada internet. Quina superfície té la sola de la teua sabata?

Ci vediamo la prossima settimana !!!!

El repte científic de la setmana

2010-09-20T20:01:00.000+02:00

Nou curs, nou institut, mateix bloc, secció nova. Com ja sabeu, no ens agrada que s'avorriu a casa deixant-vos els dits a la play, les articulacions a la wii o l'ortografia al tuenti (que a ningú se li ocòrrega escriure això a un examen d'anglés despres del nineteen).

Així doncs, aquesta setmana encetem... "El repte científic de la setmana". A què sona bé?

Doncs sí, és un repte i es per a vosaltres, per a que es calfeu eixa enorme nou grisa que teniu al cap (no patiu que no vos caurà el pèl). Amb les solucions farem una entrada setmanal, on es formularà el següent repte científic. Les vostres solucions (ben explicades) podeu afegir-les directament com a comentaris a l'entrada setmanal del bloc sobre el repte científic, o també donar-nos-les via digital a Rosa , a Adela o a mi.

A més, per si oblideu el repte, hi haurà una recordatori sempre a una de les columnes laterals del bloc. I per si necessiteu o voleu consultar reptes antics, podreu anar a la columna de l'esquerra, i dins de les etiquetes, fer click a la que indica repte científic.

I sense més dilacions, a la vostra dreta i la nostra esquerra, teniu el primer repte de la setmana: Quants litres ocupes?

Fins la setmana que ve protocientífics.

Música per a la ciència

2010-07-04T12:48:00.001+02:00

Ja m'enyoraveu eh?

Perdoneu el meu silenci (ja parlarem algun dia del silenciament a nivell molecular), però les oposicions m'han tingut absent (sense tastar l'Artemisa absintium). De fet, per a mi s'han convertit en una tradició molt similar a la nit de Sant Joan, per les dates, per la massificació i per això de llançar-se a la foguera sense saber si arribaràs a l'altra part.

Deixant de banda les qüestions personals que segurament no us interessen per a res, vaig a intentar compensar-vos amb música per a la ciència. La veritat és que feia temps que buscava a la xarxa algun grupet que fera cançons amb la ciència pel mig, i furgant a un bloc nou de ciència que he trobat i afegit als enllaços ( http://amazings.es ), m'ha paregut interessant una resenya sobre un CD anomenat "Here comes science" editat al 2008 pel grup "They might be giants".

L'album consta d'unes 15 cançons, cadascuna amb una temàtica, que va des de l'evolució fins als elements de la taula periòdica. Val la pena veure els videoclips i no sols escoltar la lletra (al youtube estan tots).

És veritat !!!! se m'oblidava que les lletres estan en anglés, però no són massa complicades. A més, no es precís que ho enteneu tot a la primera, les coses noves, pas a pas, això sí sense parar.

Per cert, si voleu escoltar sols la música sense el videoclip, a spotify també està. De totes formes, ací vos deixe d'exemple les cançons que més m'han agradat.

I recordeu que la ciència no fa vacances.

"Science is real"

"I'm a paleontologist"

" Meet the elements "

Evolució adolescent

2010-05-27T21:29:00.001+02:00

Aquesta no era una entrada programada (realment cap ho ha sigut), però el meu benvolgut evolucionista-evolucionat-devolucionant company de vesprades didàctic-biològiques, m'ha mostrat una troballa molt interessant que m'agradaria compartir amb vosaltres, especialment amb els qui us agrada la lectura i la ciència, i també amb els qui penseu que per poquet que siga, alguna cosa teniu en comú amb un bacteri.

Es tracta d'un llibre de literatura juvenil de nom "La Evolución de Calpurnia Tate" publicat no fa molt per Roca editorial i que ha tingut molt d'èxit als Estats Units. La novel·la, que comença cada capítol amb una cita de l'Origen de les Espècies de Darwin, narra la relació de la protagonista, una curiosa xiqueta d'11 anys, amb el seu iaio, un apassionat naturalista que es cartejava amb Darwin i que somnia amb trobar una espècie nova abans de morir-se.

La xiqueta viu... bé, si vols saber més hauràs de llegir-la. Jo aquesta mateixa setmana vaig a buscar-la.

Espere que ens agrade.

Això és una flor de bandera !!!!!!

2010-05-13T14:38:00.001+02:00

Doncs sí, ara que s'acosta el mundial, a tot el món li entra un estrany patriotisme de banderes. Així, com les mirareu més, vaig a mostrar-vos que hi ha més biologia del que penseu en elles. Concretament m'he centrat en la "fitobanderologia" (la ciència que estudia la botànica de les band
eres), segurament espentat per la meua estima/malaltia cap a les plantes.

Vinga, anem a fer un exercici senzill. Penseu si coneixeu alguna bandera amb algun vegetal representat en ella (no val incloure el verd com excusa).

Doncs sí, començarem per eixa que heu pensat quasi tots,

la del Canadà. Oficial des del 1965, la bandera mostra una fulla d'auró (Acer rubrum, Acer sacharinum), un preciós arbre (especialment en tardor quan pren el color de la bandera) abundant a tot el Nordest americà. La importància econòmica que sempre ha suposat per al país l'extracció de la seua sava per a elaborar el deliciós sirop d'erable (xarop d'auró), explica aquest protagonisme simbòlic.

Ai, ai, ai, que ja no vos en sabeu més, eh? És broma, segur que algun de vosaltres coneix alguna més. Bé, per si de cas, vaig a posar un poc d'ordre vegetal en les banderes, així que ja que hem

començat amb els arbres, continuarem amb ells.

Vaja, vaja, quin preciós arbre tenim ací? Doncs és un cedre del Líban (Cedrus libani), una espècie de conífera en perill d'extinció limitada a uns quants bosquets a les muntanyes libaneses i uns roglets a Síria i Turquia. La seua fusta ja la venien els fenicis als egipcis (no és podreix amb facilitat), a banda d'utilitzar-la per la construcció dels seus vaixells. Posteriorment, també ha continuat la deforestació, d'ahí la seua situació.

Resseguint amb la relació bandera-deforestació-vaixells-símbol nacional, Belice, un xicotet estat del Carib representa a la seua bandera la importància de l'arbre de la caoba (Swietenia macrophylla), no per les seues propietats medicinals, sino pel seu ús en la construcció de vaixells (observeu al senyor malintencionat de l'esquerra que duu una destral per talar l'arbre quan deixen de fer la foto).

Continuant amb els arbres tropicals i sense allunyar-nos massa de Belice, arribem a Haití on han deixat guardades les destrals a casa. Aquestos caribenys més sostenibles, han sabut aprofitar la palmera d'oli (Elaeis oleifera, Elaeis guineensis), supose que us imagineu per a què, no?. La curiositat ve del nom científic d'una d'elles, "guineensis", que indica la procedència (Golf de Guinea). Va ser portada juntament amb els esclaus africans al Carib.

Però les palmeres també formen part d'altres banderes nacionals i no nacionals, com les de Paraguai, Perú, Guam i Tokelau (aquest últim més famós per regalar dominis a internet de forma gratuïta .tk). Especialment és graciós el cas de la bandera que veieu al costat i que pertany al territori australià de la Illa de Cocos. Com no havia de tenir una palmera cocotera a la bandera.

Ja fora del Carib, desfent la ruta de la palmera d'oli i els esclaus africans, trobem l'arbre del cotó de la seda (Bombax sp.) representat en la bandera de Guinea Equatorial. Aquest arbre produeix uns capolls amb unes fibres semblants a les del cotó. Per cert, una curiositat, el nom científic dels cucs de la seda és Bombix sp. , massa casualitat no?

De nou cap a l'oest, ben propet de l'Equador, hem fixar-nos en una xicoteta part de l'escut de la bandera del Perú, on entre altres motius naturals, veieu un arbre de la quina (Cinchona sp.) representant la riquesa vegetal del país. Hi ha 17 espècies diferents d'aquest arbre en perill, i totes elles poseeixen quinina a l'escorça, un conegut antipalúdic (medicament contra la malària) natural.

Tornem cap a casa, al nostre Mediterrani. Si pensareu en un arbre que el representara, quin dirieu? Si, si, ja se que les paguen mal les olives, però això és un altre article. En efecte, l'olivera (Olea europaea), o millor dit les seues branques, formen part d'un bon grapat de banderes com les de la República Dominicana, Paraguai, Eritrea i Xipre (a la dreta).

Des dels romans, en mans de la dehesa Minerva, ha simbolitzat la

pau, i és per això que eixa simbologia s'ha mantingut en el temps a religions i banderes. Com a exemple vos deixe l'Organització de les Nacions Unides (ONU), encara que a voltes coste de creure que coneixen el significat de la branca d'olivera. Fora de les banderes no cal recordar la importància a les celebracions del diumenge de rams. Per últim, a Palestina és símbol del treball i de la terra.

Sense soltar les espècies mediterrànies, anem amb el llorer (Laurus nobilis). Aquest elevat arbust culinari és originari del mediterrani oriental i ha simbolitzat des de l'Antiga Grècia el poder, el triomf i la sabiduria, segurament degut a la seua quantitat de propietats medicinals. De fet, els propis emperadors romans eren representats amb una corona de llorer al cap.

Trobem llorer a a les banderes de Guatemala(dalt esquerra), Salvador, Perú, La Lliga Àrab, San Marino.

Especial interés té la bandera d'aquest últim xicotet estat mediterrani, on a banda del mencionat llorer, també podem veure una altra espècie arbòria típicament mediterrània, l'alzina (Quercus sp.) tan ben representada a les nostres muntanyes.

Bé, bé, ara comença a complicar-se la cosa. Si coneixeu la següent heu de començar a pensar que potser passeu massa hores davant de la wikipedia. Encara ens queden alguns arbres pendents a algunes banderes regionals com l'arbocer (Arbutus unedo) a la Comunitat Autònoma de Madrid, la Picea sp. a la regió de Labrador del Canadà (a la dreta), la Magnolia sp. a la bandera de l'Estat americà de Missisipi.

Una que personalment trobe interessant és aquesta bandera semblant a la de Nigeria, però amb una Araucaria heterophylla al mig. Representa a les Illes Norfolk, un territori que pertany a Austràlia. L'espècie és una conífera endèmica (solament la podeu trobar allí). Això és conservació d'estat si senyor!!!

Per fi hem acabat amb els arbres i arbustos, així aprofitant que estem al més de les flors, continuarem amb aquestes.

Un exemple no del tot silvestre és la flor de lys que trobem a moltes banderes. En realitat, correspondria a alguna mena de lliri (Iris sp.) que representaria des de l'edat mitjana a la realesa. La trobem a les banderes de Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Quebec (esquerra), Guadalupe i fins i tot a l'escut espanyol.

Resepecte a altres plantes representades, podem trobar blat (Triticum sp.), símbol del treball, a la bandera d'Afganistan; canya de sucre (Sacharum officinarum) a la de Guadalupe; nou moscada (Myristica fragans) del país caribeny Granada; tulipans (Tulipa sp.) a la província holandesa de Frísia (esquerra); raïm (Vitis vinifera) a l'estat americà de Connecticut; pinya (Ananas ananas) a les Illes Caiman.

Orient ens dedica alguns exemples, com veiem a les banderes de Macao (dreta) i Kalmykia amb la flor de loto blanca (Nelumbo sp.) símbol de puresa i bellesa. També hi ha banderes que representen espècies molt concretes com les de Hong Kong (Bauhinia blakeana), els Territoris del Nord australians (Gossypium sturtianum), l'estat americà de Nevada (Artemisia tridentata).

He seleccionat dues últimes banderes respecte a les plantes, per representar en elles dos plantes suculentes (m'encanten). La primera la veieu a l'esquerra i correspon a l'estat de Mèxic on podem veure una àliga recolzada a una figuera de pala (Opuntia sp.), que ens fa pensar en l'orige d'aquesta planta invasiva de dolços fruits que tan nostra és ja.

La segona correspon a les Islas Turcas i Caicos on podem vore un cactús al costat d'una llagosta. Veritat que és graciós?

Per acabar, els amants de les falgueres ja pensaveu que m'havia oblidat de vosaltres eh? Doncs no, ací teniu dues banderes ben estranyes de Nova Zelanda (no oficials). Aquesta primera mostra una fulla de falguera platejada (Cyathea dealbata) al costat de la constel·lació de la Creu del Sud, freqüent a les banderes d'aquesta zona (és l'equivalent a la nostra Estrela Polar)

La segona és la més bonica de totes les que us he mostrat, perquè il·lustra a la perfecció el creixement circinat de les fulles d'una falguera. És una bandera no oficial, però socialment recolzada, basada en un patró tradicional dels maoris (pobladors originals de Nova Zelanda). M'encanta.

Bé, bé, bé, els qui heu arribat fins ací, a banda d'agraïr-vos la lectura, us informe que acabeu d'entrar en el selecte grup dels fitoenamorats, els fitoadictes, els fito... i los fitipaldis.

Per despedir-me de moment, no se si us he comentat que no m'agraden massa les banderes pel seu ús polític. Segurament pensaria diferent si totes tingueren la mateixa utilitat que la de baix.

Què li diu una esponja a una altra?

2010-02-11T14:45:00.001+01:00

Que poc m'agradaven la literatura i les lletres en general, quan anava a l'institut. Que tonto era.
Ací vos deixe un diàleg entre una mare mantis religiosa i el seu fill. Aquest és un de tants contes o històrietes amb personatges naturals que es recullen a un llibre anomenat Ets una bèstia, Viskovitz d'un tal Alessandro Boffa (biòleg). El llibre vos el recomane perquè és fàcil de llegir i tracta la zoologia amb microdiàlegs ben graciosos.

- Com era el papa? -vaig demanar a la mare.

- Cruixent, una mica salat, amb molta fibra.

- Vull dir abans de menjar-te'l.

- Era un homenet insegur, neguitós, neuròtic, tal com sou tots els mascles, Visko.

Em sentia més a prop que mai d'aquell pare que no havia conegut, que s'havia dissolt a l'estómac de la mare mentre em concebien. D'ell, no n'havia rebut caliu, sinó calories. "gràcies", vaig pensar. "sé que significa per un pregadéu (mantis) sacrificar-se per la família."

Em vaig aturar en un moment de recolliment davant de la seua tomba, és a dir, la meva mare, i vaig resar un miserere.

Al cap de poc (per què resulta que cada vegada que pensava en la mort tenia una erecció) vaig pensar que ja havia arribat el moment d'anar a veure la Ljuba, l'insecte que estimava. Feia prop d'un mes que l'havia coneguda, al casament de la meua germana, que també va ser el funeral del meu cunyat, i vaig restar presoner de la seua bellesa cruel. Des d'aleshores no havíem deixat de veure'ns. Com havia estat possible? Déu m'havia beneït amb el do més valuós per als pregadéus mascles: l'ejaculació precoç, condició necessària per a tota història d'amor duradora. La primera setmana només havia perdut un parell de potes, les prensores, la segona el protòrax amb els annexos per al vol, la tercera...

- No ho facis, Visko, per l'amor de Déu! -es van posar a cridar-me els meus amics Zucotic, Petrovic i López, enfilats damunt de les branques més altes. Per a ells, la femella era el dimoni i la misogínia una missió. Eren uns desviats sexuals o disfuncionals d'ençà de la metamorfosi, havien fet vots sacerdotals i es passaven tot el sant dia mastegant pètals i recitant salms. Eren molt religiosos.

Pero no hi havia cap pregària que em pogués aturar, no pas ara que sentia el sospir glaçat de la meua bella, la ronca remor de les seues membranes, la seua rialla fúnebre. Vaig avançar frenèticament en direcció a aquells sons amb l'única pota que em quedava, repenjant-me en la meua erecció, esforçant-me per visualitzar la glòria de les seues formes, ara que no les podia veure perquè ja no tenia ocels, ara que no les podia olorar perquè ja no tenia antenes, ara que no les podia besar perquè ja no tenia palps.

Per ella, ja havia perdut el cap.

Espere que vos haja agradat la historieta i vos animeu a llegir-lo. Si voleu també puc deixar-vos-el, sempre que el tracteu com cal.

Aprenem meteorologia

2010-02-08T23:30:00.001+01:00

Ací teniu l'enllaç amb l'arxiu de "Word" per a poder treballar vosaltres mateixos i anar treballant l'exposició a classe de "L'home del temps".

http://dl.dropbox.com/u/2663624/NOCIONS%20B%C3%80SIQUES%20PER%20INTERPRETAR%20UN%20MAPA%20METEOROL%C3%92GIC.doc

Les respostes heu d'escriure-les a la llibreta, indicant el nombre de l'exercici i la lletra de la qüestió. Les preguntes que no es puguen resoldre a la llibreta ja les respondrem a classe.

D'ací a la fama.